Antoni Gelonch: “Que ens vegin alegres”

L’Antoni Gelonch i Viladegut (Lleida, 1956) és advocat, escriptor, mecenes i divulgador artístic. Ha estudiat a la Universitat de Barcelona, Grenoble, Hardvard, l’IESE i la Universitat de Navarra. Ha treballat com a farmacèutic a l’Hospital de Sant Pau i també ha servit a l’Administració Pública, als Departaments d’Ensenyament i de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya. Ha treballat a multinacionals farmacèutiques i ha viscut a Boston i a París. És membre de diversos patronats, de fundacions, de museus i entitats. És col·laborador a la premsa escrita, a la ràdio i a la televisió d’abast local i nacional. Ha publicat divuit llibres d’assaig sobre història i història de l’art. L’any 2023 li va ser atorgada la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de la ciutat de Lleida. 

Ara ha escrit Encara ets de missa?, un llibre que vol oferir resposta a qui pregunta; donar força i arguments a qui dubta; i confirmació a qui comparteix la seva resposta. Ho fa fugint de la simplicitat i dels camins trillats, endinsant-se en els marges que condueixen al seu propi “sí”.

• Per què escriure Encara ets de missa? Neix d’una necessitat d’explicar-se? I d’explicar-se a qui?

Quan era jove, fa cinquanta anys pràcticament, si anaves a un sopar o a un dinar amb amics, familiars, o coneguts, qui s’havia de justificar era qui no anava a missa, perquè la immensa majoria sí que hi anava. Amb cinquanta anys, el panorama sociològic ha canviat de dalt a baix. Ara sembla que l’aneguet lleig és qui sí que va a missa i qui s’ha de justificar, perquè la majoria de gent no hi va. M’he trobat moltíssimes vegades en aquesta situació, la d’explicar que vaig a missa. M’ha semblat que podia ser d’interès de fer-ne un llibre, per a mi i per a tanta altra gent que es veu en la mateixa situació i que, de vegades per vergonya, o per no tenir ganes de discutir, o perquè potser els arguments que un té no són prou sòlids per al debat, prefereixen no continuar la conversa. La intenció d’aquest llibre és, en primer lloc, reflexionar, i després donar eines a tothom. Sobretot a la meva generació. 

• Encara ets de missa? no és el primer llibre que publica, però potser sí que és el més personal. Quin grau d’intimitat hi trobarà el lector?

El meu primer llibre, Quan érem lleidatans, també va ser un llibre molt personal perquè eren les meves memòries d’infantesa i d’adolescència a Lleida. Aquest coincideix amb un altre llibre, Retorn d’espill, que és el tercer volum de les meves memòries. Els llibres de memòries normalment són molt personals. Encara ets de missa? també ho és, de personal, perquè vol ser el retrat de la meva itinerància en el camí de la fe i el de la meva generació. És un llibre personal i, alhora, generacional. Em sembla que no té cap sentit que, si l’objectiu del teu llibre és explicar per què continues en el camí de la fe, no sigui personal. Em sembla que pot ser de molta ajuda per a molta gent de la meva generació que ha tingut una experiència semblant a la meva. 

• Li ha suposat un esforç d’obertura al públic escriure Encara ets de missa?

Diria que no m’ha suposat un gran esforç, no. Al capdavall, fa força anys que col·laboro a la ràdio o a la televisió pública o privada. Tinc molt contacte amb el públic i el públic sap, més o menys, quina és la meva manera de pensar. Des de fa uns quatre anys, més o menys, també publico articles a la premsa escrita. Diria que la gent sap què esperar-se de mi, i escriure el llibre m’ha sortit d’una manera força natural i espontània. L’he escrit en poc temps perquè, afortunadament, tenia molt clar què volia dir, com ho volia dir i per què volia dir-ho.

• Des de la mateixa experiència que comparteix el llibre, quins prejudicis carrega avui la fe en Déu?

De prejudicis n’hi ha molts. Hi ha els prejudicis històrics, per exemple, i per això he escrit un capítol que es titula Hereus, però no responsables. Soc hereu de la tradició de l’Església, d’allò que ha fet bé i d’allò que ha fet malament, perquè no deixa de ser una reunió d’homes que es reconeixen pecadors, però també soc hereu de les coses bones que fa l’Església, que sobretot en l’àmbit de la justícia social i la caritat en són moltes. A part dels prejudicis històrics també hi ha la indiferència: “què diu, ara, aquest home? si tot això està passat de moda!”. O la commiseració: “pobre noi, jo pensava que era més llest i encara és de l’obscurantisme”. Després hi ha el de l’oposició neta i rotunda, de negació i de considerar que tot el que fa l’Església i el que fan els cristians és negatiu des de sempre. En últim lloc, hi ha una aproximació moderada, però una fugida tot seguit, perquè se’ls ha presentat com una cosa tan complexa que pensen que no hi arribaran mai. I això potser sí que és culpa dels pastors de l’Església, per això hi ha dos capítols més que es titulen No cal ser Superman i Per no passar per ruc.

• Excepte aquells més anticlericals, avui la gent s’acosta al catòlic amb una certa curiositat. Hi està d’acord?

Tinc la impressió que s’apropen als catòlics amb una certa curiositat, sí, però sobretot són atrets –potser d’una manera superficial, però atrets en definitiva– per l’espiritualitat. Al meu entendre, la religió és l’espiritualitat sumada a la institució. Potser avui els joves són atrets més per l’espiritualitat que per la institució, a què històricament i mediàticament se li han carregat moltes llufes. Ho fan d’una manera pendular, fins i tot com una certa negació a allò que els seus pares els han inculcat o no els han explicat. Hi ha un cert retorn a l’interès pel cristianisme. 

• Així i tot, la història recent del catolicisme a l’estat espanyol i l’associació amb la dictadura franquista fa de llosa l’hora d’explicar-se. Com podem fer entendre que l’experiència de Déu queda per sobre de tot això?

En som hereus, però no responsables. Soc hereu de l’associació malèfica entre l’Església i la dictadura franquista en els temps recents, però no soc responsable d’aquesta associació, primer perquè era molt jove, i segon perquè poca cosa podria fer amb una decisió presa per la jerarquia eclesiàstica. És cert que també hi va haver elements de l’Església que es van oposar a aquest règim. A l’inici en tenim exemples com el cardenal Vidal i Barraquer o l’Abat Escarré, enmig de l’efervescència nacionalcatòlica. Als anys seixanta i setanta, moltes parròquies van contribuir a generar moviments d’oposició al franquisme. Però això no té res a veure amb l’experiència de Déu: això és el posicionament polític de l’Església en un moment polític determinat. I per entendre’l s’han de tenir en compte els antecedents de la Guerra Civil. A Catalunya, centenars de capellans, religiosos i laics van ser assassinats pel sol fet de professar la fe. Aquests són els moviments pendulars que es dona la història: van passar de la persecució al triomf, i del triomf a la negació. Potser algun dia trobarem un punt mitjà que no acabem de trobar, per incompareixença dels uns i els altres.

• Com podem donar testimoni d’una manera inspiradora sense ser invasius?

Que ens vegin alegres. Si sempre ens veuen amb cares de Setmana Santa, permanentment tristos, som poc atractius. A mi em sembla que l’Església espanyola i l’Església catalana tenim molta cara de Setmana Santa, de passió i de passar-ho malament, i molt poca cara de resurrecció. Entre nosaltres n’hi ha que són remugaires, que consideren que el món va molt malament i que no ha anat mai tan malament, i que hem abandonat Déu i que tot és pecat. El món no ha anat mai gaire millor que ara. De fet, no tenim cap element per saber-ho, vivim ara i és ara que hem de donar testimoni. La fe ha de proposar i no imposar, i aquest ha de ser un principi clar. Però també penso que tothom ha de tenir accés a la cultura religiosa i al coneixement de les bases de la fe per poder triar, perquè si no, la tria és un fals dilema. Sense un mínim de cultura, a més a més, és impossible entendre l’art, la cultura, i la civilització occidental. 

• A Encara ets de missa? fa referència, diverses vegades, al Papa Francesc. Per què? Quin llegat ens deixa el seu referent?

El Papa Francesc ha estat molt important per a mi perquè m’ha agafat en un moment transcendental i he vist a la pràctica que una altra Església era possible. M’ha interessat molt el camí sinodal, tot i que ja veurem com continua i si continua. M’ha interessat molt, també, la seva obertura a les perifèries geogràfiques, però també mentals, espirituals, socials. M’ha interessat la perspectiva a l’hora d’entendre els laics i les dones dins la institució, que són assignatures pendents de l’Església catòlica al món. També m’ha semblat molt valenta la seva aposta per una església dels pobres i per als pobres. Trobo que el Papa Francesc ha estat una alenada d’aire fresc després de pontificats molt severs i teològics. El seu ha estat molt més pastoral. 

• Ha tingut d’altres referents, vostè?

He tingut un altre referent pel que fa al papat, que va ser el papa Pau VI. És un home que m'ha marcat molt, perquè és el papa de la meva adolescència. I era un home que estava a cavall entre el cristianisme entès com a fenomen de masses, i els inicis de l'Església en moltes tibantors, tant pel costat progresista com pel costat conservador, just després del Concili Vaticà II. Vaig néixer i vaig viure fins a l'adolescència en una diòcesi presidida per un autèntic eixelebrat, que era el bisbe del Pino i Gómez. Per tant, en veure aquella església autàrquica, triomfant i alineada necessitava un antídot, i l'antídot va ser Pau VI. Per això li tinc una simpatia especial. Després he tingut un gran interès pel pensament del cardenal Montini, de Milà, del qual he llegit diversos textos. Com relato al llibre, també he tingut contactes satisfactoris amb molts jesuïtes, que sempre m'han semblat punta de llança intel·lectual de l'Església.

• Què busca Encara ets de missa? Creu que aconseguirà trencar amb les preconcepcions pejoratives que envolten als qui pertanyem a l’Església?

Que sigui llegit i que serveixi. Estaria molt content si servís per obrir un debat serè sobre el tema. La qüestió és que, a Catalunya, debats serens són dues paraules que no acostumen a anar juntes, i aleshores tot es fa molt complicat. No tenim les bases del debat ben apreses, i si aquest llibre serveix per fomentar un debat no crispat, serè, profund i divertit, doncs em donaria per satisfet i aquest llibre hauria acomplert el seu objectiu.

• Ja ha fet algunes presentacions, i de segur que ja ha tingut converses amb alguns lectors. Quines sensacions recull, de moment?

De moment, l’acollida és positiva. Va ser molt positiva a Barcelona, on hi va haver un debat interessant, i també va ser positiva a Balaguer, i també hi va haver un altre debat interessant. S’aproxima gent, bastanta gent que ha deixat l’Església o ha deixat la pràctica litúrgica i la pràctica sacramental, i a qui pica el cuquet veure algú que afirma que encara és de missa. Els debats han estat rics i sobretot, la majoria de gent que hi ha participat, han estat gent de la perifèria de l’Església, que no saben gaire bé per què han quedat situats a la perifèria i per què ja no són a dins. Aquest llibre els pot donar unes pautes per a decidir-se, alhora que pot ser atractiu per als qui cerquen en el camp de l’espiritualitat i no saben ben bé cap on anar. Per als qui estan una mica perduts, en aquest sentit.

• Què ha estat el més enriquidor d’escriure el llibre?

El mateix que del fet d’escriure un altre llibre: l’exercici d’introspecció que t’obliga a fer. Aquest llibre és molt personal perquè també vol explicar els dubtes que he tingut al llarg del meu camí de fe. El camí no ha estat recte, i no ha estat embarcat en grups o entitats, sinó que ha estat un camí en solitari, amb alts i baixos, amb anades i tornades, amb allunyaments i apropament. L’exercici d’introspecció m’ha anat molt bé per qüestionar-me quines són les bases de la meva fe, de la meva esperança i de la meva caritat. I per mostrar-les tal com són a la resta de gent, perquè sobretot els de la meva generació els pot ser útil. I m’he divertit: no entenc escriure sense divertir-me Si no et diverteixes, deixa-ho córrer. Escriure és passar bones estones, encara que alguns capítols costin d’escriure. És un llibre per als qui cerquen, per als qui busquen, per als qui volen obrir el cor i per als qui ja som a dins. Perquè repensem, de tant en tant, els fonaments de la nostra fe.