Xavier Tarré és consultor i formador especialitzat en lideratge, cultura organitzacional i desenvolupament humà. Amb més de 25 anys d’experiència a Europa i Llatinoamèrica, acompanya directius, equips i organitzacions en processos de transformació amb una mirada integradora i humanista. Enginyer i coach executiu, és autor de diversos llibres sobre lideratge conscient i col·labora habitualment amb escoles de negocis i universitats.
1. El camí de la matrioixca versa sobre el teu testimoni personal, però cadascú se’l pot fer una mica seu. On duu aquest camí?
El camí de la matrioixca és una metàfora senzilla d’un fet complex. És el camí que tots —d’una manera o altra— desitgem fer: avançar cap al Bé Comú, perquè és l’únic lloc on hi guanyem tots i on la vida es torna veritablement humana.
Parlo d’un camí de vida virtuosa, perquè la felicitat no és un cop d’atzar ni un estat d’ànim: és un premi que creix quan vivim bé. Viure bé vol dir orientar la pròpia vida cap a allò que fa bé a mi i als altres alhora.
2. Per què organitzar totes aquestes etapes mitjançant la figura de la matrioixca?
Més que fases, són etapes d’un camí: trams progressius que es construeixen l’un sobre l’altre. No ens podem saltar cap etapa sense pagar un preu interior.
La matrioixca fa visible allò que sovint és difícil d’explicar: el procés de creixement humà. Per això El camí de la matrioixca no és només un llibre, sinó també una eina de formació i transformació personal.
3. El llibre demana una implicació personal del lector. Per què aquest vincle és imprescindible?
Perquè aquest camí és personal i intransferible. El “full de ruta” és universal, però la vida s’ha de caminar en primera persona.
El llibre inclou espais de reflexió i un quadern de bitàcola, perquè la lectura no sigui només interessant, sinó una experiència vital. El lector no només entén: es mira.
El camí de la matrioixca no és un llibre d’autoajuda convencional. És un camí de retorn a l’autenticitat, de lideratge de servei i de reconstrucció interior orientada al Bé Comú.
Compartir:
Glòria Gil: “De vegades, amb textos senzills com un conte arribes a veritats profundes i absolutes”