Marc Marginedas: «El segrest em va reforçar la fe»

En Marc Marginedas Izquierdo (Barcelona, 1967) és corresponsal de guerra. L’any 2013 va ser segrestat a Síria per Estat Islàmic, que el va tenir captiu durant sis mesos. Marginedas va compartir segrest –entre d’altres corresponsals– amb el fotoperiodista Jim Foley, que fou executat pels seus captors en un vídeo públic l’agost del 2014. 

Ara, Albada Editorial publica American Mother, la història la Diane Foley –la mare d’en Jim– per primera vegada en català. El llibre ressegueix la voluntat de perdó i la cerca de fortalesa per sobreposar-se a l’odi de la Diane, i ho fa amb un pròleg de Marginedas. Havent sobreviscut al segrest, i havent conegut en Jim i la Diane, el periodista català també ha hagut de fer el seu propi camí de perdó i reconciliació per alliberar-se de la presó del ressentiment. 

Albada Editorial ha publicat “American Mother” per primera vegada en català. Per què és d’actualitat, encara, la història d’en Jim i la Diane Foley?

La història és completament d’actualitat perquè parla de l’ofici de corresponsal de guerra. Amb la quantitat de guerres que hi ha al món, per exemple la d’Ucraïna o la de Gaza, l’ofici de periodista sempre és qüestionat i atacat, víctima de violència, per les parts que formen part del conflicte. Cal parlar de la seguretat d’aquest col·lectiu, sobretot perquè la feina que fa un corresponsal de guerra és transcendental, és la persona que dona veu a la interioritat del conflicte. La presència de corresponsals de guerra garanteix una certa fiscalització de les parts: que els bàndols d’un conflicte armat se sentin observats pel món condiciona el desenvolupament del conflicte. Parlem de la història d’en Jim, però ara mateix hi ha molts periodistes fent la feina d’en Jim arreu del món. 

Tant en Jim Foley com vostè eren corresponsals de guerra. Quines virtuts i quins defectes diria que defineixen la mena de gent que vol dedicar-se a explicar les guerres del món des del lloc on estan succeint? 

Jo diria que hi ha dos trets a destacar que fan el corresponsal de guerra. El primer de tot és una mena de curiositat amb el món. I el segon, un compromís amb la pau i amb els drets humans. Es tracta sobretot de donar veu a aquells qui no tenen veu. A diferència d’altres àmbits professionals, la nostra no és una feina de nou a cinc: quan esculls aquesta professió, també esculls una manera de viure. Pel que fa als defectes, et diria que els corresponsals de guerra tenim una tendència a l’aventurisme i ens agrada projectar-nos, i això són característiques personals que tard o d’hora has de començar a llimar, perquè l’important de la feina no és ni viure aventures, ni l’adrenalina. Ni ocupar primeres pàgines. La nostra feina és un acte de servei a la societat, i aquesta ha de ser la nostra prioritat: empoderar aquells qui no tenen poder.

Amb en Jim van compartir segrest. Què en recorda?

En Jim era una persona molt bondadosa, que generava consens a tot el grup. Allà érem vint persones i de vegades hi havia desavinences, però ell vetllava pel benestar de tot el grup. El recordo una persona divertida que de vegades feia una mica l’indi, però també és veritat que tenia una elegància natural, fins i tot en aquelles circumstàncies. El recordo parlant castellà amb un cert nivell, perquè havia passat un semestre a Espanya. 

A American Mother, ens podem endinsar amb la mare d’en Jim Foley a un pelegrinatge interior de perdó. Vostè ha pogut perdonar els seus captors? Ha pogut perdonar els qui van assassinar en Jim?

Sí, jo crec que he perdonat perquè no em mou la rancúnia. Vaig ser al judici de dos dels nostres segrestadors i veient que la justícia ha fet la seva feina i que aquesta gent ha pagat per les seves accions això m’ha donat confort. A diferència d’altres ostatges, a mi no m’ha interessat especialment trobar-me amb els meus captors ni parlar amb ells. Malgrat tot el que ha passat, i malgrat que han estat jutjats, no tinc la sensació que hi hagi penediment per part seva. A mi m’interessa sobretot exposar tots aquells estats, totes aquelles institucions i organitzacions, totes aquelles estructures que van donar aire i impulsar Estat Islàmic fins on va arribar per fer-los responsables de la violència que van desencadenar. Considero que aquesta és la meva feina.

Com canvia la mirada sobre la vida després d’haver estat segrestat?

A mi, particularment, sobretot el que m’ha ajudat a veure és que hi ha circumstàncies que et superen i que s’escapen del teu control, i que en aquells moments l’únic que pots fer és posar-te en mans de Déu i entendre quina és la seva voluntat per buscar el sentit a la situació. Crec que el segrest em va reforçar la fe, vaig pregar molt, vaig comprovar que amb l’oració un pot arribar a una mena d’estat d’acceptació.  Haver estat segrestat també m’ha donat més força per continuar amb la meva feina i poder desemmascarar els qui van donar suport a Estat Islàmic i evitar que el segrest massiu de corresponsals que es va donar a Síria el 2013 i 2014 torni a succeir. 

El perdó, rebre’l i donar-lo, és una necessitat indestriable de l’home?

El perdó és fonamental. No ser capaç de perdonar, deixar-se arrossegar pel ressentiment, fa que la vida sigui molt difícil de portar. I ets tu qui la porta, no la porta ningú més. L’odi i el rancor afecten exclusivament o sobretot a la persona que els carrega i els pateix. Saber que un no és perfecte i que tots hem comès molts errors i faltes que se’ns han perdonat també ajuda a ser més indulgent amb la resta. A la vida, as you give, you receive. 

Al llibre, la Diane Foley també hi explica que, durant el segrest d’en Jim, es va sentir abandonada pel govern dels Estats Units, cosa que va agreujar el seu dolor. Com es pot acompanyar qui sent que, qui l’havia de protegir, li ha fallat?

És molt difícil acompanyar algú quan això passa. Sobretot quan tu has sobreviscut i mantens el contacte amb familiars de companys teus que van ser assassinats. Parlar amb els familiars de l’Steven Sotloff, que era el meu millor amic durant el captiveri, va ser molt difícil. Vaig necessitar molt de temps, perquè pensava que qualsevol cosa que els pogués dir després de l’assassinat del seu fill no faria altra cosa que incrementar el dolor. És important contribuir a fer que la memòria de la persona que va morir es mantingui viva, per això he escrit el pròleg d’American Mother. I també és important que es faci justícia: el segrest va ser executat per una gent, però també va ser coorganitzat i impulsat per una altra gent, per països i governs. Cal continuar exposant tot això. 

Quines condicions s’han de donar perquè algú pugui perdonar aquells qui li han infligit tant de dolor?

La premissa més rellevant és deixar-se portar per les mans de Déu, perquè humanament es fa molt difícil perdonar quan s’ha patit un dolor tan intens. De totes maneres, penso que el perdó és una virtut sobrenatural, perquè no és natural que una mare perdoni l’assassí d’un fill en aquestes condicions. Cal una gràcia sobrenatural per arribar a l’estat anímic i espiritual de la Diane.

Quines són les conseqüències de viure amb ressentiment? 

A mi em sembla que les guerres actuals són la conseqüència mateixa d’un ressentiment no resolt. Un periodista em va dir una vegada que els conflictes al Pròxim Orient feien arrels en això: en que tots els bàndols s’agafen al seu ressentiment i no són capaços de sortir-ne. El que cal per sortir d’aquest cercle que sempre es justifica a si mateix és perdonar i reparar. 

Amb què es queda, del testimoni de la Diane Foley?

De la Diane Foley em quedo precisament amb el seu exemple de fe i perdó, Mai es va deixar portar per la rancúnia contra Barack Obama. Fins i tot quan es va anunciar la mort del seu fill, va continuar treballant per salvar la vida dels altres segrestats amenaçats de mort. El seu testimoni és un exemple de servei als altres fins i tot en les condicions més dures. 

Hi ha esperança després d’haver viscut en primera persona la pitjor cara de la humanitat? 

Hi ha esperança perquè hi ha persones com la Diane Foley, capaces de trencar els cicles de violència i perdonar. Vivim en una societat que està completament polaritzada, en què sembla que no som capaços ni de la més petita capacitat d’empatia. La condició de fills de Déu i la dignitat humana amb què aquesta condició ens revesteix ha d’anar per davant de qualsevol altra qüestió, tal com ho prioritza la Diane.