La quotidianitat com a font de pregària a La pràctica de la presència de Déu

El Sant Pare Lleó XIV va definir La pràctica de la presència de Déu com un dels textos que “ha marcat més” la seva vida espiritual i que més l’ha format “en el que pot ser el camí per a conèixer i estimar el Senyor”. El llibre, escrit pel frare carmelita Llorenç de la Resurrecció el segle XVII, està escrit amb una senzillesa penetrant. Per la complexitat amb què se’ns presenta la vida, i per la complexitat de la nostra vida interior, de vegades pensem que allò que llegim sobre espiritualitat o la formació que rebem ha de ser igualment complexa. Però a La pràctica de la presència de Déu, amb una humilitat inspiradora i una fe viscuda, el frare carmelita presenta el seu secret per a llegir els embulls vitals d’una manera digerible: essent conscients que Déu és amb nosaltres cada dia, en tot moment. 

Escriu el Sant Pare a la introducció del llibre publicat en italià: “el camí que el germà Llorenç ens indica és simple i ardu alhora: simple perquè no demana més que recordar constantment Déu, amb petits actes continus de lloança, pregària, súplica, adoració, en cada acció i en cada pensament, tenint-lo a Ell com a horitzó, font i fi. Ardu perquè exigeix un camí de purificació, d’ascetisme, de renúncia i de conversió”. La pràctica de la presència de Déu proposa una conversió integral de la persona: d’accions, sí, però també de cor. Per mitjà d’una sèrie d’entrevistes concedides al pare Joseph de Beaufort i d’una sèrie de cartes escrites pel mateix frare carmelita, el germà Llorenç desplega els secrets de la seva familiaritat amb el Senyor de tal manera que convida a plantejar-se quina mena de relació hi té un mateix. 

A La pràctica de la presència de Déu s’hi exposa fins a quin punt la trobada amb Déu, l’Amor més gran a què aspirem, és en coses que d’entrada semblen petites. Però practicar la presència de Déu, aquesta consciència constant i total de Déu amb nosaltres, poleix la mirada per intuir la grandesa en tot el que, aparentment, és rutinari i intranscendent. El germà Llorenç de la Resurrecció va entrar al monestir per a purgar els seus pecats de joventut, i el que va trobar-se a mesura que practicava la presència de Déu no va ser cap càstig: va ser una alegria fonda, però sostinguda, que omplia la seva vida interior a mesura que el temps avançava. Amb un llenguatge teològic casolà, la vida i la fe explicades pel germà Llorenç fan pensar en una de les consignes més conegudes i difoses de Sant Josepmaria: “allò que cal per aconseguir la felicitat no és una vida còmoda, sinó un cor enamorat”. 

El món ha canviat i les circumstàncies en què la humanitat l’habita també. Tot i així, el posat del frare carmelita del segle XVIII continua oferint un exemple d’intimitat amb el Senyor útil i d’actualitat. En paraules del Sant Pare, ens mostra que “no hi ha circumstància que pugui separar-nos de Déu, que cadascuna de les nostres accions, cadascuna de les tasques que hem de dur a terme, i fins i tot cadascun dels nostres errors adquireixen un valor infinit si es viuen en la presència de Déu”.

Així, La pràctica de la presència de Déu empeny a posar-se a les mans del Senyor fins i tot quan la tasca és la de fer “una truiteta a la francesa”, en paraules del germà Llorenç. La quotidianitat és una font de pregària insondable, i el carmelita del segle XVII ens recorda que aquesta font, gràcies a Déu, és a l’abast de tothom.