Javier Alonso: “Convido tots els lectors que consumeixen pornografia a fer-se una pregunta molt directa: això m’apropa o m’allunya de la persona que vull arribar a ser?”

En Javier Alonso (Barcelona, 1977) és formador en habilitats interpersonals i de comunicació, amb més de dotze anys d'experiència acompanyant líders i equips empresarials en el seu desenvolupament professional. Va treballar durant sis anys a Google i YouTube en els seus inicis a Espanya, i ha viscut a Europa, Àsia i Amèrica, on ha exercit feines molt diverses que li han aportat una riquesa profunda en termes personals i humans. Està casat i és pare de quatre fills. Ara publica Més enllà del laberint amb Albada Editorial, un llibre que recull el seu testimoni sobre com va aconseguir alliberar-se de la pornografia. 

La primera pregunta, i la més important: per què escriure Més enllà del laberint?

Feia dos anys que impartia xerrades sobre aquest tema a escoles i fòrums. Des del primer moment vaig veure com tocava el cor de moltes persones que, en silenci, vivien situacions semblants: joves que volen deixar-ho, noies que no acaben d’entendre per què les seves parelles consumeixen pornografia, mares preocupades pels seus fills…
Em sorprenia molt —i encara em sorprèn— que es parli tan poc d’un fenomen tan estès entre la població.

Després d’una xerrada el maig del 2024, vaig quedar molt insatisfet amb com havia explicat la meva història i vaig pensar: «Ho escriuré tot per ordenar idees». Volia posar tota la història per escrit perquè quedés ben clara, primer de tot, per a mi mateix. Cada vegada que feia una xerrada m’adonava que només explicava una part del relat: de vegades des d’un angle més emocional, d’altres més científic, d’altres més espiritual…
Escriure-ho tot em va permetre integrar tots els angles de la història. I així, gairebé sense adonar-me’n, el llibre va sorgir molt ràpidament. Quan el vaig acabar, vaig sentir la crida de posar-m’hi seriosament perquè es publiqués i poder així arribar amb la meva història a moltes persones a qui, fins aleshores, no havia pogut arribar.

I una segona pregunta que molts dels qui consumeixen pornografia segurament es fan: et fa vergonya exposar-te d’aquesta manera i trencar el silenci?

El doctor Miguel Ángel Martínez-González, conegut epidemiòleg, considera la pornografia com una pandèmia. Les xifres no enganyen: més del 80% dels homes en consumeixen. En aquest context, no em fa vergonya dir que vaig ser consumidor de pornografia. El que em fa més pudor és explicar com em sentia mentre la consumia. 

En qualsevol cas, aquesta història l’he elevada i transformada en missió. Des d’aquest lloc, la vergonya ja no pesa. Ningú no hauria de perdre’s aquest missatge d’esperança i redempció. Compartint-lo es pot multiplicar.

El laberint és especialment complicat perquè la pornografia és una addicció que es viu en silenci.
En la majoria dels casos, no és pròpiament una addicció. Jo mai no he considerat que n’hagués patit una; més aviat es tracta d’un consum problemàtic. El problema és que molta gent ho viu com un hàbit normal, fins i tot saludable. I aquí rau el parany: estar dins d’un laberint sense ser-ne conscient.
En aquest sentit, és una droga perfecta: invisible, que no deixa rastre ni —aparentment— cap conflicte a la consciència del consumidor. Tanmateix, de manera progressiva, pot anar deteriorant la capacitat de regular les pròpies emocions, les relacions i la capacitat d’estimar. Al final, encara que passi molt de temps, aquest deteriorament es fa visible en les relacions.
És com quan vas a la platja en un dia ennuvolat i gaudeixes d’una llarga jornada amb el pit descobert sense notar res. A les vuit del vespre et dutxes, et mires al mirall i et veus vermell com una llagosta. Quan un n’és conscient i ho viu en silenci, encara és pitjor, perquè totes les inseguretats i els retrets interns s’amplifiquen quan no es comparteixen amb ningú. Això ho vaig poder experimentar. Hi ha gent que ho pot fer, però a mi se’m feia molt estrany tenir aquest hàbit ocult.
La pornografia és un dels tabús més ben guardats.

Per què es consumeix pornografia? Quin tipus de públic té?

D’una banda, hi ha raons fisiològiques: l’ésser humà té una pulsió sexual, i la pornografia la satisfà. En la gent jove, el motor del consum és una barreja de curiositat, plaer i pressió del grup. Abunden els grups de WhatsApp on es comparteixen vídeos de sexe.
Ara bé, a l’edat adulta, sovint no es consumeix per satisfer un desig sexual, sinó per anestesiar emocions: soledat, frustració, desconnexió, tristesa o estrès. En el meu cas, això ho vaig veure claríssim.
En aquest sentit, la pornografia no és una lluita sexual; és una lluita amb un mateix. Amb la manera com et relaciones amb tu i amb els altres.
Crec que molts homes compartim un secret: de cara a la galeria volem semblar forts, però amaguem sistemàticament les nostres vulnerabilitats. Ens frustra no estar a l’altura: no tancar aquella venda que necessitàvem, no avançar professionalment com crèiem que ho faríem a la nostra edat, no ser el pare que imaginàvem o el marit atent que vam prometre ser. Ens pesa no tenir temps, energia o focus per a aquells projectes personals que sempre ajornem. En el fons, sentim que no hi arribem. I en aquesta misèria silenciosa, sovint ens resulta més fàcil refugiar-nos en la pornografia que admetre-ho en veu alta.
Convido tots els lectors que consumeixen pornografia a fer-se una pregunta molt directa: això m’apropa o m’allunya de la persona que vull arribar a ser?

El consum de pornografia és un fenomen eminentment masculí?

Tradicionalment, sí.
Entre els homes el consum està molt estès. Hi ha un codi implícit que fa pensar que tots ho fem. Però això no és cert: hi ha homes que no consumeixen pornografia, tot i que avui dia són pocs.
Cada vegada hi ha més dones que també en consumeixen, però en un grau més baix.. L’atracció sexual femenina no està tan marcada per imatges explícites com per altres tipus d’estímuls. En molts casos, hi entren per curiositat o per intentar entendre —erròniament— què s’espera d’elles en la relació de parella.
Per la meva experiència, el tabú en l’home no és confessar que ho ha fet, sinó com es queda emocionalment quan ho fa. En la dona és a l’inrevés: el tabú és dir que ho fa o que ho ha fet, però no tant parlar de com es queda quan ho fa.

Com és possible que tinguem tantes imatges de cossos nus i de sexe a l’abast d’un sol clic? A qui li interessa que existeixi el laberint?

No és casualitat.
Per donar una mica de context, la pornografia té dos grans períodes històrics: abans del trienni 2005-2007 i després. Fent una analogia, abans d’aquest trienni és el Paleolític i, després, és com si haguéssim saltat directament a l’Edat Contemporània. Imagina’t que un cavernícola es troba de cop i volta en un bufet lliure d’un hotel de cinc estrelles.
Abans del 2005, la pornografia paleolítica era escassa i puntual, i l’havies d’anar a buscar. El contingut era més sobri, tot i que continuava sent explícit. Entre el 2005 i el 2007, amb l’arribada d’internet d’alta velocitat i dels telèfons intel·ligents, la manera de consumir pornografia esdevé omnipresent: propera, infinita, instantània, ubiqua i paral·lela (es poden veure diverses escenes alhora). Els continguts es multipliquen i, alhora, es degraden, en part a causa de l’acceptació del contingut generat pels usuaris: qualsevol, des de casa seva, pot pujar qualsevol vídeo. Això genera una capacitat d’atracció brutalment alta. Passa de ser un problema exclusivament moral a un tema de salut -més enllà de la moralitat. Passa de ser un fenomen puntual i excepcional a una pandèmia. Tothom té accés a un clic amb el seu telèfon.
Dit això, el laberint és fàcil de construir des d’un punt de vista empresarial. El negoci és l’atenció. Com més temps passem davant la pantalla, com més clics fem, com més estímuls consumim, més diners es generen. I el sexe —o, més ben dit, la seva caricatura— és un dels reclams més eficaços que existeixen.
L’algoritme no busca el nostre bé, ni la nostra llibertat, ni la nostra felicitat. Busca retenir-nos. Sap què ens atrapa, què ens excita, què ens fa tornar. I aleshores ens construeix un laberint fet a mida: imatges infinites, continguts cada vegada més explícits, més ràpids, més buits. No cal sortir-ne; ja hi estem còmodes. O anestesiats.
La indústria és enorme, multimilionària, i s’alimenta de la nostra fragilitat: del cansament, de la soledat, de la frustració, del buit interior. No ven només sexe; ven evasió. I mentre nosaltres perdem temps, energia i dignitat, algú factura. I molt.

Quin barem determina qui fa un consum problemàtic de la pornografia?

Segons la psicologia moderna, hi ha cinc indicadors principals:
Pèrdua de control: incapacitat persistent per reduir o deixar el consum, amb intents repetits fallits malgrat la motivació i la decisió conscient.
Impacte en la vida quotidiana: el consum interfereix de manera significativa en àrees importants com el son, l’energia, la concentració, la feina o els estudis, les relacions i la vida sexual real.
Continuació malgrat les conseqüències negatives: es continua consumint tot i reconèixer clarament conseqüències perjudicials a nivell emocional, relacional, espiritual o personal.
Escalada (tolerància): amb el temps es necessita més freqüència, més durada, més intensitat o més novetat del contingut per obtenir el mateix efecte.
Regulador emocional: el consum s’utilitza principalment com una estratègia per gestionar o anestesiar emocions difícils com l’estrès, l’ansietat, la soledat, l’avorriment, la frustració o el buit interior.

En el teu cas, com i quan te’n vas adonar?

En el meu cas actuava clarament com un regulador emocional. Progressivament, vaig veure com patia una fractura interna que trencava la coherència entre el tipus l’home que volia ser i el que estava fent, encara que en l’última etapa el consum fos menor. 
Alguns moments clau de la meva vida, com casar-me, em donaven una empenta interior i em deien: «Deixa-ho». Quan va néixer el meu primer fill, recordo una tarda en què em vaig dir: «No vull que tinguis un pare que faci això».

Quins efectes té mirar pornografia sobre la vida sexual del consumidor? I sobre la persona en general?

Depèn molt de la persona i de la quantitat de consum. Cada vegada hi ha més joves que pateixen disfunció erèctil induïda per la pornografia.
Crec que, en la majoria dels casos, hi ha una lleugera pèrdua de desig sexual cap a la parella que sovint és gairebé imperceptible, però real.

I crec que el pitjor efecte és la desconnexió empàtica, un fenomen molt estudiat últimament per investigadors: a poc a poc, fa que deixem de veure les persones com a persones, amb emocions, dignitat i capacitat de decidir, i les acabem mirant més com a objectes per satisfer desitjos.

En el fons, la pornografia està erosionant la compassió humana sota la màscara de la llibertat sexual.

A Més enllà del laberint exposes algunes de les ferides que hi havia darrere del teu consum. Podem allunyar-nos de la pornografia només amb força de voluntat? O és imprescindible guarir la part emocional que ens hi empeny?

La pornografia és un ciberatac al sistema de recompensa del cervell. Un cop s’hi instal·la, costa molt de reprogramar. Ràpidament es converteix en un hàbit, perquè el cervell construeix autopistes neuronals que faciliten la repetició del comportament. En els últims anys s’han publicat molts estudis científics que convergeixen en un fort consens: la pornografia actua de manera molt similar a una droga, especialment a la cocaïna. I com més jove s’hi entra, pitjor.
Jo vaig tenir la “sort” que entre els 12 i els 25 anys vaig consumir-ne molt poca perquè encara érem al Paleolític de la pornografia. L’adolescència és un període clau de formació del cervell, molt sensible als hàbits que s’adquireixen. Si es consumeix pornografia en aquesta etapa, l’hàbit queda molt més arrelat i costa més de desfer.
En aquest context, la força de voluntat és un múscul difícil de moure i encara més de sostenir en el temps. Molta gent vol deixar-ho del tot i no ho aconsegueix.
Crec que és clau preguntar-se per què ho estic fent, què em porta a la pornografia, quins aspectes de la meva personalitat m’hi condueixen. Demanar ajuda a tercers pot ajudar molt: la parella, amics, un terapeuta i la pregària.

Parlar-ne amb la parella ens pot ajudar a sortir del laberint?

És una cosa que jo no vaig fer, però crec sincerament que m’hauria ajudat. Com més se’n parli, millor.

Quin consell donaries a algú que, potser llegint ara Més enllà del laberint, s’adona que té un problema més greu del que es volia admetre?

En primer lloc, li donaria l’enhorabona per haver-se’n adonat. L’Alejandro Villena, psicòleg especialitzat en pornografia, ha dit en repetides ocasions que qualsevol consum de pornografia, per escàs que sigui, és problemàtic. No existeix un consum sa de pornografia malgrat que alguns sexòlegs ho recomanin, de la mateixa manera que no existeix un consum sa de cocaïna.
Un cop la persona ho reconegui, cal treballar en un mateix: autoconeixement, terapeuta, mesures concretes per tallar l’accés, explicar-ho com més aviat millor a algú de confiança i intentar deixar-ho com més aviat millor. Associacions com Dale una Vuelta estan fent una feina fantàstica, i poden ajudar molt. 

Ja has fet algunes conferències sobre el tema. Quin feedback has rebut? Quina feina vols que faci Més enllà del laberint?

El feedback és sempre excel.lent.  Per exemple, a les escoles, els joves se n’alegren que algú els hi parli d'aquest tema. En altres àmbits sempre genera molta complicitat.
Pel que fa al llibre, crec que és un missatge contracultural. Molts adults veuen el laberint com un espai de llibertat i benestar i la fe com una reminiscència del passat que ens empresona. M’agradaria que aquestes persones es fessin preguntes que no s’han fet fins ara. 
També vull oferir esperança a la gent que lluita per sortir del laberint i pensa que mai no ho aconseguirà. Vull que les dones que no comprenen les seves parelles les puguin comprendre millor. Vull animar els pares a educar els seus fills en aquest tema, especialment pel que fa als fills mascles. Som la primera generació de la història que ha d’educar als nostres fills en els riscos de la pornografia post-Paleolítica. 
I, sobretot, vull que tothom conegui el personatge que apareix a l’últim capítol, Qui em treu del laberint.