David González: “Com més tecnològics, menys humans, certament; però no sé si més divins”

En David González Rubio (Mataró,1968) és periodista des dels setze anys. Format a la premsa local, va estudiar Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha treballat als diaris Avui, com a redactor, cap de la secció de política i subdirector; La Vanguardia, com a redactor en cap, adjunt al director i cap de política; i El Nacional.cat, del qual n’és director adjunt des de la seva fundació. Interessat, com Terenci, per tot allò que és humà —Homo sum, humani nihil a me alienum puto— és graduat en Humanitats a la UOC amb premi extraordinari de carrera. El seu treball final és la base de Cancel·lar l’humà, el llibre que ara publica Albada Editorial. 

D’on surt la idea de “Cancel·lar l’humà”?

La idea surt de l’anàlisi del discurs dels posthumanismes, que són un conjunt de corrents teòrics, i pràctics, que confien a la tecnologia la redempció de l’espècie humana. El destí final és la tecnologia, tant des del vessant cultural, ètic i polític, com biològic. Els posthumanismes filosòfics pensen que l’Home de l’humanisme grecoromà, del cristianisme o de la Il·lustració, és un fracàs de la cultura, que ha creat un ésser nefast, que fa malbé tot el que toca; els transhumanismes, que és una criatura biològicament mal feta però tècnicament millorable. I la Singularitat propugna una existència virtual, eterna, com a alternativa a la mort física. Tots aquests moviments conflueixen d’una manera o l’altra en la idea d’una substitució tecnològica de l’ésser humà per una nova espècie o existència més o menys maquínica, fins i tot postbiològica. La cancel·lació de l’humà és el peatge de la posthumanitat.

Com descriuries breument la conversa que aborda el llibre?

El llibre és una invitació a pensar quanta llibertat estem disposats a perdre per esdevenir cada vegada més tecnològics, més i més cíborgs. 

Per tal que els potencials lectors que encara no s’han llegit el llibre –però que  estan interessats per la temàtica– s’ubiquin, quines concrecions en la nostra vida actual ja són fruit de les corrents de pensament posthumanistes sobre les quals versa “Cancel·lar l’humà”?

El posthumanisme filosòfic equipara els éssers humans amb la resta d’ens biològics -animals, plantes, altres organismes “vius”- i no-biològics, és a dir, amb les màquines. Penseu en el robot androide que, literalment, va acompanyar Melania Trump en una cimera sobre el futur de l’educació amb altres primeres dames celebrada a la Casa Blanca. Què hi feia, allà, aquest, sens dubte, bonic robot? Penseu en les persones que van a un restaurant i asseuen el seu gos a taula, amb tota normalitat. O la gent que pren banys de bosc i s’abraça als arbres… i potser fa anys que no abraça cap ésser humà. Penseu en els influenciadors virtuals, creats per una IA, als quals concedim autoritat per aconsellar-nos sobre què hem de fer amb les nostres vides. I penseu, no cal dir-ho, en l’ús cada vegada més massiu que fem de la IA en mil i una activitats i àmbits quotidians. Portem el mòbil gairebé de sèrie, incorporat a la nostra vida des que naixem. Som cada vegada més cíborgs.

Les corrents del posthumanisme que proposen superar els límits de la humanitat en realitat neguen la humanitat, perquè en essència està feta de límits. Hi estàs d’acord?

Bé, per aquests corrents, la humanitat és un estadi de l’evolució del que entenem per ésser humà que no només és superable (transhumanismes) sinó que s’ha de superar (posthumanismes filosòfics). Serem robots o serem cervells descarregats en una megaIA universal, còsmica. No ho sabem. Però si som això, la noció de límit haurà perdut tot sentit perquè és intrínseca a la naturalesa de l’humà. La tècnica moderna és el final de la metafísica, deia Heidegger, perquè cancel·la el fet de pensar, el fa innecessari.

Llegint el llibre, un té la sensació que totes aquestes corrents de pensament en realitat juguen a ser Déu, per a dir-ho incorrectament. D’on beu aquesta necessitat? Com hem arribat fins aquí? 

Jo dic que, efectivament, assistim a una deïficació de la tecnologia, la tecnologia és el nou Déu. I com més tecnològics, menys humans, certament; però no sé si més divins. He buscat respostes al que planteges en la teoria de l’obsolescència de l’home de Günther Anders. Potser no puc ser Déu, però sí que puc ser màquina; l’home té data de caducitat, és una faulty construction, un ésser fràgil i finit, en canvi, els aparells, la tecnologia que ell mateix produeix, no, són “perfectes”, eterns. És la vergonya prometeica: oblidem que som nosaltres els qui hem creat els coets per anar a la lluna! I en sentim inferiors a ells. I la conclusió: les coses són lliures, l’home no ho és, perquè en ell mateix està limitat pertot i en tot. És com si tinguéssim els ulls al clatell, no a la cara.

Quines conseqüències culturals, polítiques i fins i tot legals pot tenir entendre l’humà com una màquina que cal arreglar constantment?

La tecnologia no és neutral. Hi ha interessos, darrere, i són interessos ben humans. Som al caire de crear una forma de racisme o desigualtat en grau superlatiu absolutament desconeguda, de conseqüències imprevisibles, que és el racisme tecnològic. No ens enganyem. Qui serà superhumà o posthumà? Quants supermans o superwomans, humans millorats genèticament, estem disposats a acceptar entre nosaltres?  Si creem superhumans modificant els gens abans del naixement trenquem la unitat essencial de la “raça” humana. És això el que en essència ens fa iguals i alhora permet que tot individu humà sigui absolutament únic! Dues races: humans millorats i la resta. És l’argument de la pel·lícula Gattaca, un clàssic de la ciència ficció que recomano. Algú va dir que tot comença amb la ciència ficció.

Quins conflictes morals carreguen aquestes conseqüències?

Una cosa és fer servir la tecnologia com una eina per curar la ceguesa, posem per cas. L’altra és dotar els éssers humans -alguns elegits!, alguns poderosos!- d’una mena de supervisió de superheroi o superheroïna de còmic. Jo no vull que tu hi vegis a través de la meva roba o la meva pell quan vaig pel carrer. En la meva intimitat, que lliurement gestiono, hi ha la meva i la teva llibertat. Una cosa és la cura terapèutica, l’altra és l’aspiració millorativa del transhumanisme, que persegueix agafar les regnes de l’evolució de l’espècie humana perquè mai més siguem humans, o sigui, éssers limitats físicament o biològicament. O el posthumanisme filosòfic, que pretén convertir-nos en éssers de llum mig biològic mig cibernètics, quan, en realitat, el que estem fent és multiplicar la inhumanitat amb allò que sempre ens ha ajudat a fer-ho, la tecnologia, i que per això mateix no ens pot salvar. Perquè és connatural a la pulsió dominadora que es pretén erradicar.

Al llibre es parla de propostes més complexes, com l’eugenèsia prenatal i l’edició genètica, però tenir tothora una pantalla a l’abast de la mà, la hiperconnexió constant  a través de les xarxes socials, no ens posa ja en aquesta tessitura de cancel·lació de l’humà? No és cert, que l’algoritme ja decideix més què fem amb el nostre temps que nosaltres mateixos?

Ras i curt. Si jo dedico cada dia 2 hores i mitja al mòbil hi estic dedicant més del 10% del temps de vida diari. Multipliqueu i penseu quines coses esteu deixant de fer per atendre què fan ara a TikTok o a Instagram.  

Així doncs, a més tecnologia, més llibertat?

L’emperador Marc Aureli deia que un home és un tros de carn, un hàlit de vida i una consciència crítica, una ànima. Si jo m’equiparo a una pedra deixo d’estar viu. I deixo de ser lliure. Les pedres no decideixen. Si jo li pregunto a la IA de X quina és el millor camí per anar d’on visc a la seu d’Albada Editorial, i si els calamars em pugen o em baixen el nivell d’àcid úric… li acabaré preguntant a qui haig de votar. Si decidim delegar en la màquina les nostres decisions renunciem a ser una consciència crítica, renunciem a ser humans, a encertar-la i a errar-la, i, en tant que deixem de ser humans deixem de ser lliures. Acabem sent un tros de carn, i potser ni tampoc això, perquè podríem ser mera carn virtual, absolutament desmaterialitzada, un feix de dades, perfectament consumible i rebutjable. Ho anomeno nua dada, la nua vida d’Agamben, però en mode virtual, cibernètic. Som homo sacer a les pantalles, ningú ens pot jutjar, però qualsevol ens pot matar, esborrar. Clic. I morts. 

Hi ha una bona manera de conjuminar la perfecció tecnològica amb la imperfecció humana?

Sí, sent conscients que ni la tecnologia és perfecta ni l’ésser humà l’erra sempre. No és un joc de paraules. És una crida a restablir l’equilibri entre la biologia i la cultura, les dues dimensions que ens afaiçonen, que ens donen forma, que ens diuen què som. 

Quina mena de discursos podem bastir per lliurar oposició a les línies de pensament que volen cancel·lar l’humà?

Hem de tornar a posar l’home en el centre de l’escena, no fer-lo fora. No vull els carrers desèrtics de la pandèmia fent herba mentre els cossos malalts de covid continuaven produint dades connectats a les pantalles, confinats a casa.  Hem d’aprofundir en tot allò que realment significa la llibertat i l’esperança. Cal restablir la confiança en nosaltres mateixos, encara que sigui des d’un punt de partença negatiu. A la IA li importem una merda. Tant com a Donald Trump o a Elon Musk. No deixis que la màquina o la IA pensi per tu perquè és humana, massa humana.

Quina feina esperes que faci “Cancel·lar l’humà”?

Que ens ajudi una mica a no (auto)cancel·lar-nos.