Montserrat Dameson: "Escriure sobre la fe és oferir el teu propi tresor al lector"

1. Quan neix la llavor d’El lloc sagrat? Recordes el moment o l’experiència que et va fer sentir que aquest llibre havia d’existir?

Quan escrius dues, tres, i fins i tot quatre columnes a la setmana, sempre et volta pel cap la idea d’escriure alguna cosa amb més temps i més profunditat. Sabia que volia fer-ho, i havia rebut alguna oferta editorial per a tirar-ho endavant. Però si havia de ser un text relacionat amb la meva experiència de Déu i de la fe, no ho podia fer de qualsevol manera. Vaig anar rumiant, gairebé de manera inconscient, una estructura que em permetés endreçar les qüestions que volia adreçar entremesclades amb la meva vivència personal. La idea de la geografia de llocs la vaig maquinar en un trajecte de tren cap a Barcelona, com si el moviment del comboi inspirés el moviment i el camí que materialitza El lloc sagrat. Els llocs que fan el llibre aterren la mística i, alhora, lliguen el cel i les arrels. 

2. Hi va haver moments de dubte o de fragilitat durant l’escriptura? Com els vas travessar i què et va ajudar a continuar? Què t’ha revelat l’escriptura sobre tu que no sabies abans?

N’hi va haver, sobretot, abans de l’escriptura. Escriure columnes forma part de la meva rutina i compta amb el vector descompressor que fa la sensació que una columna esborra l’anterior: que el text que fa les columnes és una cosa menys permanent. Em va costar molt posar-me a escriure el llibre igual que em va costar molt escriure la meva primera columna: la sensació que allò quedarà petrificat per sempre és paralitzant. A més a més, els llibres en què s’ofereix un testimoni de fe en primera persona fan sentir especialment vulnerable, per la pressió de trobar els mots escaients per allò que per a tu és un tresor i per què, efectivament, estàs oferint el teu tresor al lector. Normalment, quan hi ha dubte cal reposar per arribar a trobar respostes, més que mirar de trobar-les en el text mateix. I això és el que vaig fer: deixar reposar el text un temps per tornar-lo a agafar amb il·lusió i seguretat.

 El lloc sagrat m’ha ajudat a comprendre que el valor del llibre que volia fer, més que en la seva perfecció literària, o en la seva novetat, o en el seu estil minuciós, rau en la capacitat que pugui tenir d’ajudar el lector. De trobar-shi, de veure-s’hi representat i, fins i tot, de sentir-se menys sol. Sovint, el gest de posar-nos a escriure ens fa plantejar-nos per a què escrivim. I entendre per a què escrivim moltes vegades també és entendre per a què és que vivim. 

3. Quin ha estat el repte més gran a l’hora de posar paraules a experiències que, per definició, són íntimes o espirituals?

Decidir on passar la ratlla. És a dir: destriar allò personal que és necessari d’explicar per arribar a l’experiència universal de la fe d’allò que no ho és. De totes maneres, quan parlem d’espiritualitat fem servir el terreny comú de les paraules per a comunicar-nos, però hi ha una part de l’espiritualitat que no travessa aquest filtre i que és per sempre únicament nostra. I de Déu, és clar.

4. Hi ha algun capítol que t’hagi costat especialment d’escriure? Per què?

Sí, el de la Catedral de Solsona. En un món en què tot sembla que és relatiu i opinable, no volia deixar passar l’oportunitat de parlar del pecat. És un capítol en què el ritme del text és molt més entrebancat que en els altres capítols. També sabia que és el capítol amb què menys combregaria el lector que fins ara s’ha confegit una espiritualitat despresa de la necessitat de fer examen d’un mateix o de l’assumpció de la culpa, i això em va fer escriure amb menys seguretat, em sembla.

5. Quin criteri vas seguir per triar els llocs que apareixen al llibre? En van quedar fora?

En aquell moment no en van quedar fora: són els primers en què vaig pensar quan em va venir al cap la idea del llibre. Si ho preguntés així d’entrada a qualsevol que s’estigui llegint aquesta entrevista, segur que primer n’escolliria uns deu i potser després voldria modificar-los, però els primers serien els escollits. No en van quedar fora, però des que vaig escriure el llibre m’he acostumat, sobretot a través de l’espai que m’ofereixen a Catalunya Religió, a escriure una mena de cròniques espirituals de les visites als llocs sagrats on vaig. Avui n’afegiria moltíssims més. Visitar segons quins llocs amb la perspectiva d’escriure’n, anar barrinant mentre hi soc què en diria i com m’hi sento, per a mi és pregària.

6. Què tenen els espais físics que els converteix en experiències espirituals? És el lloc en si o el que hi projectem?

És una barreja de les dues coses. És evident que a Montserrat hi ha la Mare de Déu de Montserrat. Hi és sense la necessitat que jo hi projecti res, i la presència de la talla, tota sola, a mi ja em mena a la introspecció i a la pregària. I a més a més és en un lloc geogràfic concret, envoltada d’un paisatge que tot sol ja provoca arravatament. Ara, la Mare de Déu de Montserrat i la muntanya de Montserrat estan revestides d’una sèrie de significats individuals i col·lectius que la duen més enllà del símbol religiós, malgrat que per a mi el símbol religiós resti intacte.

En el cas de El lloc sagrat, és cert que alguns dels llocs que hi apareixen ja eren puntals espirituals per a mi abans d’escriure el llibre i en d’altres, en canvi, n’he entès la importància a mesura que he escrit el llibre. No era conscient que tots els llocs que hi apareixen serien tan decisius al meu mapa de pregària com ho han acabat estant. 

7. Creus que tothom té un “lloc sagrat”, encara que no sigui religiós?

Crec que tothom té a dins seu una curiositat, una inclinació cap al sagrat que el pot dur a iniciar una cerca indagadora que culmini en el que és religiós. En el meu cas, aquesta pulsió l’associo a la configuració de l’ànima humana, que com un iman busca atansar-se a Déu. Deixar-se endur per aquesta proclivitat, o posar els mitjans per perseguir-la, ens acosta als immutables de la vida. O a l’Immutable, més aviat. És possible que aquesta experiència del sagrat pugui donar-se en llocs no sacralitzats, per a gent que no creu o no sap relacionar-se amb Déu. 

8. Com canvia un mateix lloc segons el moment vital en què el visites?

El lloc canvia en la mesura que jo he canviat. Soc jo, doncs, qui canvia. Alguns dels llocs que apareixen a El lloc sagrat els he visitat en d’altres ocasions i m’han ajudat a descobrir coses noves sobre mi mateixa, o sobre la versió de mi mateixa que el va visitar per última vegada. Però suposo que aquesta és la virtut d’aquesta mena de llocs: fan mirar endins. 

9. Què hi ha d’universal en una experiència tan personal?

Déu. Els llocs que surten al llibre i el llibre mateix són l’artefacte que he construït per exposar que en mig del canvi, i de la vida, i del mapa, hi és Déu. I això serveix per a la vida de qualsevol persona, 

10. Què t’agradaria que passés dins del lector després de tancar el llibre?

M’agradaria que pensés en el seu propi mapa. Que pogués fer una retrospectiva de la seva vida de fe i que se sentí agraït de ser on és, perquè tant de bo mirar enrere li serveixi per a veure que la llavor –una llavor que potser anys enrere no veia o no percebia– ha donat molt de fruit. Tant de bo El lloc sagrat serveixi perquè els lectors puguin mirar el transcurs de la seva vida interior amb perspectiva i se’n sentin agraïts.

11. En un moment en què es parla molt d’espiritualitat, però sovint al marge de la religió, on situaries el teu llibre?

El meu llibre és un llibre obertament catòlic i en català. Em sembla esperançador que una part de la societat comenci a adonar-se que l’home és un ésser espiritual i que viure al marge de la seva condició d’ésser espiritual li nega una part del coneixement sobre ell mateix. Però la meva espiritualitat no és una espiritualitat en abstracte: és la del Fill de Déu en bolquers, en una menjadora, entre un bou i una mula. És la del Crist dels Evangelis, acompanyat dels seus amics, ensenyant pacientment quina és la voluntat del Pare. És la de l’Home que es carrega una creu de fusta a l’esquena per Amor a tots nosaltres, i mentre la carrega i en sent l’olor, potser pensa en Josep treballant la fusta. La meva espiritualitat és la del Crist ressucitat, la del dolor, l’alegria i l'esperança. La del Credo.

12. Com dialoga la teva experiència de fe amb el context cultural català d’avui?

Depèn molt d'amb qui dialogui. Durant molts anys, per circumstàncies històriques i pel pòsit del nacionalcatolicisme, ha estat una qüestió infamada. M’atreviria a dir que les tres o quatre darreres dècades, qualsevol catòlic català que no s’hagi amagat de ser-ho deu haver viscut situacions de menyspreu, en la seva vida personal. Fins i tot en la seva vida laboral. Ara sembla que el rèdit de les consignes dels setanta i vuitanta que feien una esmena a la totalitat al que és religiós s’han esgotat, i que hi ha sectors que es mostren més oberts a tractar el catolicisme amb una sensibilitat renovada. De totes maneres, encara hem de bregar amb molts prejudicis i encara se’ns demana que se’ns justifiqui. La veritat, però, és que a la meva generació sempre m’hi he trobat gent disposada a escoltar i, fins i tot, gent encuriosida que ha acabat tornant a la fe que els seus pares van abandonar. El context cultural català d’avui –a grans trets– no sap com tractar o no és conscient que aquest fenomen existeix i existirà, i no sap com tractar-lo més enllà de les consignes dels setanta i els vuitanta heretades. Si volen treure-hi el cap, però, tenen El lloc sagrat per entendre per on van les coses.