PJ Armengou: “Perdonar és abraçar el mal sofert i avançar, no esborrar de la memòria allò que ha passat”.

En PJ Armengou (Barcelona, 1992) és periodista, amb experiència en zones de conflicte. Ha estat corresponsal freelance a Jerusalem per a més de deu mitjans de comunicació nacionals i internacionals, tant en l’àmbit de la premsa escrita com de la ràdio i la televisió. Ha treballat sobre el terreny a països com l’Iraq, Israel/Palestina, Ruanda o Sud-àfrica, i ha format part de les redaccions del Diari Ara, el Diari de Sabadell i Europa Press. Actualment, és cap de redacció del Diari de Tarragona. Està casat i és pare de dos fills. 

Rostres de Perdó és el seu primer llibre: un recull de testimonis, víctimes i botxins, persones ferides i persones que han fet mal, que han demanat perdó o que han perdonat. En PJ Armengou tracta tots aquests testimonis amb mirada periodística per mirar d’entendre les cares ocultes del perdó, una gemma preciosa i inusual. 

Com neix la idea de “Rostres de perdó”? Les converses que fan els capítols ja les vas adreçar sabent que formarien part d’un llibre?

Sovint els llibres parteixen d’una idea i més tard es cerquen les històries que els conformen. Però, en aquest cas, almenys al principi, va ser al revés. Durant un viatge a Ruanda l’any 2016 vaig conèixer l’Alice i l’Emmanuel. Ella, tutsi, havia resultat mutilada durant el genocidi del 1994 i va perdre els seus fills i bona part de la família; i ell, hutu, va ser l’home que la va atacar i va participar en la mort dels nens. Els vaig entrevistar plegats: ella l’havia perdonat. La seva història em va fascinar. Em semblava que aquell perdó tan profund, incomprensible i sanador era quelcom que mereixia molt més que un reportatge. Ruanda va ser el germen d’un camí que m’ha portat a buscar històries de perdó per tot el món. Les històries que apareixen al llibre, en ocasions han sorgit enmig de la meva feina periodística, i en altres han estat especialment escollides per aquest llibre. Però totes coincideixen a tenir el perdó atorgat o rebut al centre. 

Alguns dels testimonis són més o menys coneguts mundialment, però d’altres no tant. Com t’assabentes dels seus casos? I com hi entres en contacte?

Escriure aquest llibre ha estat un procés llarg. De diversos anys. En ocasions m’he trobat les històries tot cobrint l’actualitat de conflictes com el d’Israel i Palestina, on vaig ser corresponsal freelance… Altres eren testimonis més coneguts, als quals he arribat per contactes en comú, o fins i tot a “porta freda”. I en d’altres ocasions, en certa manera, les històries han anat arribant de manera natural i misteriosa: a través d’una conversa amb amics sobre el projecte, en la qual em parlaven de persones que donaven el perfil per aparèixer al llibre; de casualitat durant un viatge; fent recerca per altres reportatges…  

Per què és necessari un llibre amb testimonis reals de perdó? 

Crec que els éssers humans necessitem exemples vius dels ideals que anhelem viure: la generositat, la pau, la no-violència, l’amor… I també el perdó. Necessitem veure que és possible. Hi ha molts llibres de psicologia, lleis, moral, antropologia o política que poden abordar el fenomen del perdó amb molta profunditat… Però crec que, a través del testimoni de persones reals que l’han viscut, podem comprendre’l millor, i portar-lo al nostre dia a dia amb més facilitat. És a través d’homes i dones com els protagonistes d’aquest llibre que podem enamorar-nos d’un gest tant senzill i extraordinari com perdonar, que permet guarir, avançar, viure en pau i trencar amb la rancúnia i el desig de venjança.

Com diries que el món del segle XXI es relaciona amb el perdó? 

Crec que el perdó és un fenomen incòmode i difícil d’entendre tant en el segle XXI, com en el passat. Potser sempre ho serà.Tendim a pensar que el perdó és un gest que va contra natura. Ens resulta més comú i natural respondre al mal amb mal o, en el millor dels casos, a veure’ns justificats a sentir ressentiment i desitjar venjança. Crec que aquesta resposta visceral i natural al mal patit és quelcom que veiem diàriament en el nostre món: les guerres, les baralles familiars, la tònica política arreu… El perdó, enmig de tot plegat, és una força revolucionària, trencadora i desafiant, que respon al dolor amb bondat, i davant la qual el món es sorpren una mica, fins i tot s’emprenya, però alhora s’hi sent atret, meravellat i encuriosit. Perquè el necessita.

Quines condicions s’han de donar perquè el perdó entre damnificat i damnificador pugui produir-se? I quan la línia que separa qui és el damnificat i qui és el damnificador no és del tot clara?

Durant el procés d’escriure aquest llibre he après que no hi ha dues històries de perdó iguals, ni una fórmula matemàtica perfecta perquè el perdó es produeixi. Pot donar-se sense penediment per part del perpetrador, per pur desig de guarir de la víctima, per un canvi d’actitud de l’agressor, per benevolència de qui ha patit… Però resulta més plausible quan hi ha fortalesa, valentia i generositat per part de la víctima, i penediment, petició clara de perdó, reconeixement del mal causat, humilitat i propòsit de reparació, per part del botxí. Si la línia entre damnificat i damnificador és fina, també és complicat. Una pedra important en el camí del perdó és que els dos (o més) involucrats se sentin víctimes, i en cap cas culpables. En aquests casos cal que, com a mínim una de les parts, reconegui la seva porció de culpa, si és que hi és.

Són possibles certes històries de perdó –sobretot les que tenen a veure amb conflictes bèl·lics– si no s’ha fet un exercici de reparació i reconciliació política?

És possible a nivell individual. El perdó atorgat és lliure, i no té per què necessitar penediment o reparació per part de l’agressor. Però en conflictes a escala global o col·lectiva, és difícil que el perdó tingui espai si no hi ha reparació, reconciliació i cessament d’hostilitats. Al mateix temps, a escala personal, tot i que no sigui estrictament necessària una compensació o una reconciliació plena, aquest serà més genuí si tot això es produeix. Paral·lelament, tant en un cas personal com col·lectiu, la justícia ha de tenir el seu paper: el perdó no és contradictori amb una condemna penal, amb una llei que obligui a compensar les víctimes, o amb un procés d’esmena política o social.

Arribat un cert punt, i atenent-nos als testimonis de “Rostres de perdó”, el perdó es fa una necessitat.

Sense cap mena de dubte. És l’acció que trenca amb més potència amb l’espiral d’odi, venjança i violència, que jo hagi mai conegut. És cert que la nostra societat, o nosaltres mateixos, podem passar per la vida, sense pena ni glòria, sense perdonar. Però serem sempre esclaus del ressentiment. Optant pel perdó, en canvi, podem guarir-nos, podem reparar el mal causat, podem trencar amb el desig de venjança… Podem deixar espai per l’amor i la reconciliació.

Ara pensava en la Diane Foley, la mare del Jim Foley, periodista assassinat per ISIS el 2014. És possible perdonar a qui ni tan sols fa el gest de demanar perdó explícitament?

És possible. Resulta estrany, atípic, insòlit… Requereix grans dosis d’empatia, amor, magnanimitat i reconeixement de les pròpies mancances i mals. Però és possible. No crec que sigui un tipus de perdó exigible a tothom. Al final, perdonar és també un gest de llibertat, i no es pot forçar. Però, d’entre tots els ‘perdons’ possibles, el que no requereix penediment de l’altre, el que es fa per pur reconeixement que el mal hi és i tots en podem ser causants, i el que s’atorga amb llibertat i sense esperar res a canvi, és el més poderós i perfecte. És el perdó en el qual ens hem d’emmirallar, tot i que costi.

Perdonar i oblidar són la mateixa cosa?

En cap cas. Perdonar és passar per alt l’ofensa, és estar disposat a no fer una memòria venjativa del mal patit, és alliberar-se de la rancúnia… Però no és oblidar. Aquest és un error comú quan es parla del perdó: tendim a pensar que requereix oblit. Però no és així. Simplement, el perdó més genuí demana un record del fet i una relació amb l’agressor que sigui pacífica, sense malvolença i, idealment, amorosa. Oblidar completament resultaria injust amb la víctima (sobretot si ja no hi és) i ens podria abocar a repetir els errors del passat, especialment en el cas del perpetrador. Perdonar és abraçar el mal patit i avançar, no pas esborrar de la memòria aquell passat.

Havent-los tractat personalment, quin diries que és el tret comú d’aquells testimonis que han aconseguit perdonar?

La voluntat. Cadascun dels entrevistats perdona o demana perdó en circumstàncies diferents i per motius diversos, però tots coincideixen en la voluntat d’apostar-hi. La lliure disposició a perdonar o penedir-se és el principal tret en comú de tots els entrevistats. Sense aquesta actitud no hi ha perdó possible. I, probablement, (i aquest seria el segon tret en comú), per desitjar perdonar o rectificar cal la consciència que el perdó és, com a mínim, útil. Que és bo. Que val la pena.

Fins a quin punt diries que, com a autor, t’han inspirat i influenciat els testimonis de “Rostres de perdó”?

El camí d’aquest llibre ha estat tan intens que diria que he creat un vincle especial amb cadascun dels seus protagonistes. A nivell personal, doncs, m’hi sento lligat emocionalment. Al mateix temps, les seves experiències i aprenentatges han passat a formar part de la meva visió del món i la vida. En alguns testimonis hi penso més sovint, i en d’altres un xic menys, però tots m’han ensenyat detalls del perdó que m’influeixen en el meu dia a dia: en el tracte amb els meus éssers estimats, en la meva reacció davant aquells que em fan mal i també en com jo afronto les meves pròpies limitacions, errors i maleses. M’esperonen a ser millor i, en definitiva, a donar una oportunitat al perdó, en els petits i grans dolors de la vida.

Quina feina esperes que faci aquest llibre?

Em conformaria amb què, com m’ha passat a mi, les experiències dels protagonistes d’aquest llibre ajudin els lectors a donar una oportunitat al perdó. Que els seus aprenentatges els donin eines i exemples per abordar aquesta tasca, que no és gens fàcil. I que trobin models de perdó que donen testimoni que aquest gest tan miraculós és possible. O que, com a mínim, vegin que perdonar és quelcom bo i profitós per a un mateix (siguem víctimes o agressors) i per a la societat.