Míriam Barroso: “La idea que les circumstàncies per a la maternitat són un trencaclosques que ha d’encaixar a la perfecció no és realista”

La Míriam Barroso Pons va néixer el 1997 a Barcelona, està casada amb en Ramón i es mare de dos fills. Va estudiar ADE i Dret a la Universitat Pompeu Fabra i actualment es dedica al món de la docència fent classes a Secundària i Batxillerat. A d'Instagram té un compte –@conlaemede– des d’on comparteix les seves reflexiones sobre l'amor, la família i l'autoconeixement d'un mateix. 

Elles són valents és el segon llibre que la Míriam Barroso publica amb Albada Editorial, una obra que recull quatre testimonis reals i esperançadors de dones que es van quedar embarassades en circumstàncies molt complexes i que, finalment, van optar por no avortar.

Com sorgeix la idea del llibre?

La idea del llibre sorgeix d’una inquietud que és donar veu a testimonis de dones que han passat per la incertesa, el dubte i el plantejament de si continuar amb un embaràs o no –per les circumstàncies que els han tocat–, i que, finalment, han apostat per l’alternativa de tirar endavant el fill. I que han pogut fer-ho, també, gràcies a una xarxa de suport i de recursos que els ho ha permès. L’objectiu d’Elles són valentes és donar visibilitat a aquesta xarxa que ofereix una alternativa real a l’avortament.

Què tenen en comú les dones del llibre i per què fas servir l’adjectiu “valentes” per a definir-les?

El que tenen en comú aquestes dones és precisament aquest adjectiu que les defineix: que són valentes. Que, davant de les adversitats d’unes vides molt dures –cadascú en el seu context–, amb moltes proves i dificultats, cadascuna decideix enfrontar-les amb una capacitat de superació i de lluitar pel seu futur d’una manera realment lloable. Ho fan amb esperança, deixant-se ajudar per aquelles persones amb què es troben, és clar, però sempre amb un esperit audaç per entendre que la seva vida no es redueix als seus obstacles.

Quin diries que és l’element comú que, arribat el moment, les fa decidir per no avortar?

La veritat és que, en algun moment, tots els testimonis de dones que apareixen al llibre es plantegen l’avortament. Perquè les dificultats són tantes, el dolor de sentir-se soles és tan fondo i la por de la incertesa és tan forta que senten que tota la seva vida trontolla i la seva decisió de continuar amb l’embaràs és posada en dubte. Clarament, el que fa que es decideixin per tenir el nadó és una oferta clara d’alternativa material i de xarxa, que de vegades és només a través de l’amistat que fan amb una persona que les veu i els ofereix una mà on agafar-se. És això el que fa potents aquests testimonis: evidencien que tan sols amb una petita empenta, amb el fet que algú s’ofereixi a ajudar-les, les dones que hi apareixen en tenen prou per tornar a creure en elles mateixes i en la vida que porten a dins seu. 

La societat d’avui pensa la maternitat com un estadi on arribar amb una sèrie d’inconvenients –relacionals, econòmics, vocacionals– resolts. És així? Per què?

És així. Ens imaginem la maternitat com un fet que ha d’esdevenir-se quan tens una feina molt estable, quan tens l’habitatge resolt, quan tens uns mitjans econòmics determinats, quan vius sense cap mena de preocupació i has adquirit una maduresa vital determinada. Però de ser mare, moltes vegades, també se n'aprèn, i és un aprenentatge que, a més a més, es va actualitzant tota la vida, perquè les circumstàncies que tens avui poden canviar perfectament demà. Res no és garantia de res. La idea que les circumstàncies per a la maternitat són un trencaclosques que ha d’encaixar a la perfecció no és realista. La vida ens sorprèn de moltes maneres, i de vegades també pot ser que el fet de donar a llum a un fill en unes circumstàncies que ni de bon tros serien les que pensem com a ideals, faciliti un ordre vital que no existia abans del fill. La maternitat ofereix un propòsit i moltes vegades t’ensenya l’altra cara de la moneda, et dona –i al pare, i a la família– un sentit de transcendència que s’escapa de les condicions materials. Mai està tot resolt, i si esperem que tot estigui resolt, potser no serem mares o pares mai de la vida. 

Moltes vegades l’avortament sembla l’única alternativa perquè no s’ofereixen prou recursos materials que possibilitin que la mare es pugui imaginar un futur amb el nadó. Hi estàs d’acord?

Sí, hi estic d’acord. S’ha creat un marc de pensament en què sembla que l’única alternativa bona i real per a aquestes mares vulnerables que no tenen la vida resolta. La primera alternativa que s’ofereix sempre és l’alternativa de l’avortament perquè és el camí fàcil. És la primera porta que se’ls obre. Se’ls diu que el seu fill no és el seu problema, i que la manera de solucionar-lo és desentendre-se’n. Però el problema en qüestió és un fill, i tractar-lo de problema és deshumanitzar-lo perquè se’n deixi de parlar com un nadó. És més fàcil subvencionar l’avortament que subvencionar la maternitat, però en realitat, aquest desequilibri fa les mares menys lliures per a decidir.

A part dels recursos materials, la dona que es queda embarassada en unes circumstàncies en què l’opció “fàcil” seria la de no tirar endavant el fill, també necessita acompanyament emocional. Com ha de ser aquest acompanyament?

Els recursos materials són la base i són cabdals per afavorir la maternitat, però és cert que moltes de les dones que arriben fins a Hogar de María, l’associació a què recorren els testimonis de dones que apareixen a Elles són valentes, el que necessiten és una companyia que els aporti esperança i els ajudi a veure la llum més enllà de la precarietat de la seva situació. El canvi de xip no és només trobar pis o aconseguir una feina, també és veure que una és mereixedora d’amor, de suport i de companyia. Durant l’embaràs especialment, però la comunitat també és necessària després de donar a llum. Alguns dels testimonis del llibre expliquen que, si no fos per Hogar de María, potser haurien estat soles en el moment del part. És un acompanyament personalitzat, emocional, psicològic i espiritual. I això possibilita amistats reals. 

Fins a cert punt, aquest acompanyament emocional també el fa “Elles són valentes” reconeixent els seus testimonis. Com et sembla que han evolucionat les dones que hi surten d’ençà que hi vas parlar per primera vegada?

A l’últim capítol de Elles són valentes he volgut exposar l’evolució de totes aquestes mares, la impressió que em va causar veure-les amb els seus fills, molt més resolutives, molt més confiades d’elles mateixes, molt més optimistes amb la seva vida, la maternitat i el futur. El que vaig veure al final del llibre i el que he vist després és que, tot i que la idea sempre és la de “treu-te el problema de sobre”, si fas costat a la persona i ofereixes les eines per al seu desenvolupament positiu, les mares abracen les seves perspectives amb il·lusió i confiança. Hi ha un contrast evident entre el posat de les dones que vaig conèixer quan vaig començar a escriure i el posat d’aquestes mateixes dones quan el llibre ja estava gairebé per publicar. 

“Elles són valentes”, però molts dels homes a les vides d’aquestes dones no ho són. Què podem fer per canviar-ho?

En alguna presentació que ja he fet del llibre m’ha agradat molt explicar que no és un llibre només per a dones, o només per a mares. Al Elles són valentes s’hi fa patent el paper absolutament crucial i importantíssim que tenen els pares en la possibilitat de vida dels seus fills. I també el paper importantíssim que tenen com a parella, com a marits, que tenen a la vida d’aquestes dones com a figura que impulsa la vida de la mare i del fill endavant. Per canviar-ho hem d'involucrar-los en aquesta conversa sobre la vida, tornar a parlar també d’ells, de la seva responsabilitat, de la petjada que deixa que el pare tingui una actitud o en tingui una altra. També de la ferida que deixa la seva absència quan les mares i els fills pateixen l’abandonament de la parella. La buidor és molt profunda i costa molt de reparar, i costa molt sobreposar-s’hi. Parlar-ne i visibilitzar aquestes ferides és posar sobre la taula fins a punt la presència del pare és cabdal. Ells són corresponsables de la vida dels seus fills.Tant de bo exposant aquests testimonis puguem involucrar més la figura masculina. 

Hi ha espai a la conversa pública per donar veu a testimonis de dones com les que apareixen al llibre? Per què sí o per què no?

Crec que no hi ha espai per aquesta mena de testimonis que han dit que sí a la vida dels seus fills. De vegades sembla que a la conversa pública només hi ha espai per a les veus que reforcen l’avortament com a única alternativa. Es parla sempre de llibertat reproductiva i del dret a escollir sobre el teu propi cos en uns termes molt concrets, i un testimoni com el de les dones que apareixen a Elles són valentes fa trontollar aquests termes. Elles són la prova que amb més recursos materials i amb més suport institucional hi ha moltes dones que trien avortar que potser triarien no fer-ho. A la conversa pública s’afavoreix una visió parcial de la realitat perquè es presenta l’avortament com la via més favorable a la dona, però és que, a més a més, s’explica l’avortament com una opció amb conseqüències que sempre són positives. I no és així. No només no s’ajuda la maternitat, sinó que es silencien els testimonis que evidencien que després d’un avortament pot haver-hi penediment i pot haver-hi una ferida. Si no s’ofereix tota la informació, l’opció d’avortar no és tan lliure com la presenten.

Quina ha estat la rebuda del llibre?

Molt positiva. Els lectors m’expliquen que se l’han llegit tot d’una tirada, que s’hi han enganxat molt, que s’han pogut identificar molt amb les mares que hi donen testimoni, que els ha obert les portes a altres realitats que no són la seva. Està escrit d’una manera molt propera, amb un llenguatge que està a l’abast de tothom, i això fa que t’hi puguis submergir i deixar-te endur per la curiositat d’una manera molt natural. Els lectors estan valorant molt positivament el missatge que hi ha de fons.

Quina diries que ha estat la lliçó més valuosa d’escriure “Elles són valentes”?

En primer lloc, una profunda admiració per totes aquestes dones que viuen realitats molt diverses, totes elles molt dures, i que potser considerem que al Primer Món no són tan comunes. I que tot i així demostren tenir una fortalesa, una valentia, i una resiliència que m’ha deixat veritablement al·lucinada. M’ha fet admirar molt de tot allò de què és capaç l’ésser humà, i en aquest cas específic les dones. I en segon lloc, he pogut entendre amb testimonis de primera mà que amb un suport humà, amb ajuda i amor, una persona se’n pot sortir de tot. Sense aquesta llum i aquesta esperança de la gent del nostre voltant, la llum de qualsevol persona es pot  apagar. Ja pots tenir-ho tot, que si et falta l’entorn, acabes sentint que no tens res. En aquest sentit, tenim una responsabilitat social colossal per acompanyar totes aquestes mares.