Nuria Casas: “L’amor és la causa de les ferides més profundes, però també és l’únic capaç de sanar-nos”

Nuria Casas, autora del llibre La cicatriu que perdura (Editorial Albada), és una veu que combina sensibilitat, força i vulnerabilitat per abordar temes profundament humans. En la seva primera obra, Núria comparteix la seva experiència vital amb l'anorèxia que, lluny de ser només personal, ressona amb qualsevol que hagi passat per moments foscos. Amb una escriptura honesta i íntima, ens convida a reflexionar sobre el patiment, la vulnerabilitat i la capacitat de transformar les ferides en esperança. Un llibre que arriba per tocar l’ànima i encendre una llum en la foscor. N'hem parlat amb ella.

Albada sempre fa entrevistes als autors, i al llarg del temps hem vist molts tipus de llibres i experiències, però crec que mai havia fet una entrevista sobre un llibre que expliqués una experiència tan personal com la teva. Què et va empènyer a escriure aquest llibre i a compartir una història tan íntima?

Això ho explico al principi del llibre. Quan em vaig posar a escriure, en cap moment tenia la intenció d'escriure un llibre. Escriure sempre ha estat una part de mi, sempre m’ha agradat i ho he necessitat, especialment en moments de caos, quan no entenc res i necessito ordenar una mica el meu interior. 

Així que vaig començar a escriure en un dels pitjors moments de la meva vida, per pura necessitat. Primer escrivia per a mi mateixa, però també per tenir les idees clares quan anava a la psicòloga i al psiquiatre. Em servia per explicar-me millor i perquè em poguessin ajudar. Amb el temps, sense gairebé ser-ne conscient, vaig adonar-me que havia escrit molt. 

Va ser la psicòloga qui em va dir: "Tot això que escrius i m'ensenyes, ho tens ordenat? Perquè això podria ser un llibre." Això, juntament amb comentaris d’unes poques amigues molt properes que sabien que escrivia, em va fer veure-ho d’una altra manera. Quan ho vaig revisar tot, em vaig adonar que, si ho ordenava i reestructurava una mica, sí que podia tenir sentit com a llibre. Però en aquell moment, la idea es va quedar amb mi. Era un llibre només per a mi, no pensava fer res amb allò.

Tot i així, hi havia una idea que no parava de rondar-me. Vaig pensar: "Si la meva filosofia de vida és 'omnia in bonum' (tot és per bé), com puc quedar-me això només per mi? Si aquest llibre pot ajudar algú, encara que sigui una sola persona, a passar una situació semblant o comprendre millor el que està vivint algú del seu entorn, llavors potser val la pena publicar-lo." I així va ser com vaig decidir que aquesta història havia de veure la llum.

Això que expliques és molt inspirador, però també sembla un pas molt difícil d'assumir. Quan escrius sobre una experiència tan personal, suposo que hi ha moments en què et preguntes què en pensaran els altres. Com vas superar aquesta por?

La veritat? No sé si l’he superada del tot! Encara avui, quan em pregunten com em sento amb tot això, responc el mateix: "50% vertigen, 50% il·lusió". D’una banda, sento la il·lusió de pensar que potser ajudarà algú. Però el vertigen ve perquè no és una història externa o fictícia. És el que més m’ha fet patir a la meva vida, i ara l’estic exposant a tothom. Hi ha persones que no em coneixeran, però llegiran el llibre i tindran accés a una part de mi que normalment reservem per a les relacions més íntimes. 

A més, no és una experiència "bonica". És el contrari, és una experiència difícil, i em fa pensar que potser la gent em coneixerà abans pels meus moments més vulnerables que per la part "bonica" que solem mostrar primer.

Però, en els moments de més dubte, recordo una idea que m’ajuda molt: si vull ser coherent amb el que dic, que la vulnerabilitat és necessària per establir connexions profundes amb els altres, he de ser la primera a exposar-me. No pots parlar de vulnerabilitat i després protegir-te darrere d’una façana.

Al llarg del llibre parles molt de com l’amor i les relacions humanes tenen un paper fonamental en el procés de curació. Com ho has viscut tu?

És un dels aspectes més importants. Sovint, l’amor és la causa de les ferides més profundes, però també és l’únic capaç de sanar-nos. Per a mi, la meva família i els meus amics han estat essencials. No ho hauria aconseguit sense ells. Sempre hi ha una part de feina personal que has de fer tu, especialment amb l’ajuda professional. Però el fet de tenir persones al teu voltant que t’estimen i t’acompanyen, és el que t’impulsa a donar els passos necessaris. 

Molts cops, encara que estiguis físicament acompanyada, pots sentir-te sola. Això em va passar en moments difícils. Però sempre vaig tenir la sort de tenir gent al meu costat, que em va salvar literalment. Quan em diuen que vaig ser molt valenta per buscar ajuda, penso: "Sí, però no ho hauria fet si no fos per les persones que tenia al voltant."

També reflexiones sobre com el fet de negar els nostres propis límits humans ens pot portar a trencar-nos. Creus que això està al fons de molts problemes emocionals?

Totalment. Al llibre repeteixo aquesta idea perquè crec que és fonamental. L’anorèxia és una malaltia, i no és un caprici ni una elecció. Però sempre és conseqüència d’una altra cosa, mai la causa. Hi ha motius molt variats darrere, però un dels més profunds és la negació dels nostres límits. La nostra naturalesa humana és imperfecta, fràgil i vulnerable, i quan intentem sobrepassar aquests límits, ens acabem trencant. 

No podem mantenir una façana de perfecció i força constantment. Quan ho fem, sovint arriba un punt en què la realitat ens colpeja amb força i ens adonem que no podem continuar així. Per això, el procés d’acceptar-nos tal com som és tan important.

La fe té un paper molt important al teu llibre. Com ha influït en el teu procés de superació?

La fe és el centre de tot. Al principi, estava molt enfadada amb Déu. Pensava que si ell m’estimava tant com deien, no m’hauria enviat aquest patiment. Però, després d’un accident que gairebé em costa la vida, la meva perspectiva va començar a canviar. Vaig tenir una segona oportunitat i vaig començar a veure les coses d’una altra manera. Tot i això, encara vaig tenir moments de dubte i de voler allunyar-me de Déu.

El punt d’inflexió va ser un dia en què estava molt malament, en el moment més fosc, i vaig entrar en una capella. Vaig fer una oració molt senzilla: "Jo ja no puc més, t’ho deixo tot a tu." En aquell moment vaig sentir una pau que no havia experimentat mai abans, i vaig començar a entendre que no estava sola, que havia de confiar més en Déu i en les persones que tenia al meu voltant.

Per acabar, quin impacte esperes que tingui el llibre en els lectors?

Espero que el llibre porti una mica de llum a qui estigui passant un moment difícil. No pretenc canviar la vida de ningú de manera radical, però si algú pot trobar esperança i pensar: "Si ella ho ha pogut fer, potser jo també puc," ja haurà valgut la pena. Per mi, només amb això el llibre ja haurà complert el seu objectiu.

Aconsegueix "La cicatriu que perdura" fent clic en aquest enllaç!