Felicita el Nadal amb coneixement de causa, amb les postals d’Albada.

• 25 de desembre: la llum comença a vèncer la foscor

Des de l’any 336, l’Església de Roma celebra el 25 de desembre com a dia del naixement de Jesús. Aquesta data no surt a la Bíblia perquè els evangelistes són molt fidels a la veritat i només donen detalls de fets que van presenciar en directe. Malgrat això, durant el regnat de Constantí, la primera església va voler celebrar amb alegria i pietat el naixement del Salvador i van triar un dia que simbolitzava el triomf de Déu a la terra: el solstici d’hivern; el moment en que el Sol comença a vèncer contra foscor de l’hivern (Jn, 12). El 25 de desembre ens permet a tots els cristians del món celebrar el triomf de Déu fet home, com una sola família.

• Betlem: casa de pa

Betlem vol dir “casa de pa”, i precisament és la ciutat jueva que va veure néixer a Jesucrist, el pa de vida eterna (Joan 6,35). Segons les Escriptures l’imperi romà va ordenar un cens i Maria i Josep van haver de tornar a la ciutat de la família paterna. Betlem no és una ciutat qualsevol. Va ser el lloc de naixement i coronació del rei David, figura messiànica, (1 Sa 16,1.11-13). A més, Mateu ens explica que els savis de l’època sabien que el messies havia de néixer a Betlem. Així que, un cop més, Déu va operar a través dels homes perquè la seva Paraula es compleixi sempre.

• El pessebre: un bressol

La Bíblia ens explica que quan Jesús va néixer els seus pares el van posar en una menjadora pels animals anomenada pessebre. D’aquí ve el nom d’una de les tradicions nadalenques més boniques i esteses al nostre país. Es considera que el primer pessebre vivent el va fer Sant Francesc d’Asís el 1223. Malgrat això, es té constància que ja al segle II hi havia una representació de Maria amb Jesús a coll a les catacumbes de Priscil·la. Déu es va fer nadó per estar amb nosaltres i nosaltres li posarem un bressol a casa cada any per Nadal. Però no només allà: a cada missa, la patena (pessebre en grec) és un bressol per Jesús fet pa. (Lc 2, 7)

• Els reis: homes de ciència reconeixen Déu fet home

D’entre els quatre evangelistes, només Mateu parla dels “mags” que van arribar des de l’Orient per adorar el Nen Déu i oferir-li regals (Mt 2, 1-12). I ni diu que fossin tres, ni n’especifica els noms, ni la raça, ni assegura que fossin reis, ni que tinguessin poders màgics. Ha estat la tradició qui, pel nombre de regals i el seu origen estranger, ha atorgat les característiques que tots coneixem als “magoi”, els sacerdots, savis i astròlegs perses citats per Mateu. Però més enllà dels detalls, els reis d’Orient són per als cristians un símbol molt més important: figures d’arreu adorant Jesús, homes de ciència reconeixent Déu fet home, la confirmació que l’Escriptura parlava del nadó nascut a Betlem. I, sí, també són l’origen d’una bonica tradició que reuneix milers de famílies el 6 de gener per compartir regals i alegría.

• 1 de gener: Maria, Mare de Déu

El primer dia de l’any celebrem que Maria és la Mare de Déu, una de les festes marianes més populars al llarg dels segles. El concili d’Efès, el 431, va confirmar aquesta veritat davant qui ho posava en dubte. Sant Ciril recordava com el poble va rebre la notícia: “Quan es va saber que l’autor de les blasfèmies havia estat deposat, tothom a una sola veu començà a glorificar Déu i a aclamar el Sínode, perquè havia caigut l’enemic de la fe. Tan bon punt havíem sortit de l’església, vam ésser acompanyats amb torxes a les nostres cases. Era de nit: tota la ciutat estava alegre i enllumenada” (St Ciril d’Alexandria, Epistolae, 24). També aquell dia recordem la circumcisió de Jesús (Lluc 2,21). Vuit dies després del seu naixement els seus pares, jueus fidels, van afegir a Jesús al pacte de l’Antic Testament a través d’aquest ritual. Això demostra dues coses, la humanitat de Jesús i la seva fidelitat a la llei de Déu. 

• 6 de gener: ἐπιφάνεια manifestació 

Epifania (ἐπιφάνεια, en grec) vol dir “manifestació”. I Jesús en va tenir diverses en la seva vida: quan Sant Joan el va batejar al Jordà; quan va realitzar el miracle de Canà, iniciant la seva vida pública… I quan el van visitar els savis d’Orient, que és el que, tradicionalment, l’Església Catòlica celebra el 6 de gener. I que commemorem? Doncs que aquell nen és el Messies d’Israel, el Fill de Déu, el Salvador del món. (Lc 2, 11) Que Crist, fet nen, es manifesta al món sencer i, en la figura dels mags, ho fa també als gentils. I també que, miraculosament, tota la grandesa de Déu oferta als homes, es fa tan petita com un nadó embolicat en bloquers.

• Sant Esteve

La Diada de Sant Esteve, l’Església universal recorda aquest primer màrtir de la cristiandat: un jueu hel·lenitzat, diaca de les primeres comunitats de Jerusalem, i lapidat fins la mort per predicar la bona nova de Jesucrist i la seva Resurrecció (Ac 6, 8) . És un dia important arreu del món, però festivitat només a Catalunya. Per què? Podríem dir que perquè als catalans ens agrada allargar les grans celebracions, però més aviat cal buscar l’origen en el nostre passat carolingi i en les dificultats de les extenses famílies medievals per trobar-se per Nadal i haver de tornar al dia següent als seus pobles d’origen. Calia un dia més sense feina, per poder fer el camí de tornada. Ja ho diu el refrany: ‘Per Nadal cada ovella al seu corral / per Sant Esteve, cadascú a casa seva’.

• Corona d’Advent

Com moltes tradicions cristianes, la corona d’Advent també té orígens pagans. Al centre d’Europa, la tradició marcava l’encesa de les llums durant l’hivern per fer tornar la llum i calor del Sol. Un fet que els primers missioners van aprofitar per catequitzar sobre les quatre setmanes d’espera per a la vinguda (adventus) del Redemptor. El costum es va popularitzar molt a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial, estenent-se arreu del món, i és ric en simbología: la corona és rodona per com a senyal de l’amor de Déu, que no té origen ni final; les branques verdes són del color de l’esperança i la vida; les quatre espelmes dissipen les tenebres en els quatre diumenges abans de Nadal, i la mateixa llum no és altra cosa que el Crist, la “llum del món” (Jn 8,12).

• Nadales

En una festa tan important com el Nadal no podia faltar la música. Arreu del món, els cristians han omplert durant segles les seves llars i esglésies de tonades i cançons per celebrar l’arribada del Nen Jesús. Segons Joan Amades, el cançoner nadalenc és un dels més extensos del repertori de tradició popular catalana. Les primeres mostres en català que ens han arribat en manuscrit daten del segle XV, per bé les primeres nadales conegudes daten del segle V, nascudes amb el propòsit de portar la Bona Nova a tots els pobles (Lc 2, 17) els qui no tenien coneixements de lectura. Les peces són d’origen i temàtica diversa: algunes són típiques cançons de bressol, com el “noi de la mare”, altres són adaptació de tonades internacionals, com “Santa Nit”, i no en falten de les que s’han popularitzat més enllà del Nadal, com “el Cant dels ocells”, celebrada internacionalment gràcies a Pau Casals. Cada família en té les seves, de preferides. En tons i en melodies diferents, les nadales uneixen les diverses generacions de cada família en una única veu: una veu que lloa i celebra Déu fet home.

• Arbre de Nadal

Quan els primers cristians van arribar al nord d’Europa, van descobrir que els pagans celebraven l’aniversari d’un dels seus déus guarnint un arbre perenne, a una data propera al Nadal cristià. I, un cop més, es van servir d’aquestes tradicions per parlar de Déu fet home. Així, l’arbre engalanat ja no seria un punt de contacte amb el Valhalla i l’Asgard de la mitologia escandinava, sinó un símbol de l’arbre del Paradís, origen del pecat original, i de Jesús que va venir a alliberar-nos-en (Rm, 6,5-7). La forma triangular de l’arbre, recordaria ara a la Santíssima Trinitat. La seva fulla perenne, la vida eterna. I l’estrella coronant la copa de l’arbre, l’estel de Betlem.