Fra Arun de Madurai: “La Paraula de Déu s’ha d’encarnar al context dels fidels”

Albada Editorial entrevista Fra Arun de Madurai, frare caputxí, ara que publica la quarta entrega de “De viatge amb Jesús”, aquesta vegada de bracet de l’Evangeli de sant Joan. 

 - De Tamil Nadu a Barcelona. Com arribes fins aquí?

Soc de l’estat de Tamil Nadu, l’estat que queda més al sud de l’Índia. La meva llengua materna és el tàmil. Fa nou anys no sabia que existia una terra que es deia Catalunya, ni que tenia una llengua pròpia: el català. Fa nou anys, em vaig ordenar sacerdot i, en aquell moment, els frares caputxins de Catalunya buscaven una possible col·laboració amb una de les províncies de l’Índia. Penso que va ser la voluntat de Déu que escollissin Tamil Nadu. Com que la demanda era de frares joves, el ministre provincial de Tamil Nadu d’aleshores ens ho va demanar a quatre frares joves que acabàvem de rebre l’ordenació. Així vaig arribar a Catalunya.

- Quina diries que és la diferència principal entre la manera de viure la fe cristiana a l’Índia i la manera de viure-la a Catalunya?

L’Índia és una terra de religions: l’hinduisme, el budisme, l’islam, el cristianisme… El fet és que hi ha molt pocs indis que es presentin com a ateus. A l’Índia, la religió no només serveix per a relacionar-se amb Déu, també serveix per a relacionar-se amb la comunitat, que es reuneix els diumenges i els dies importants, però moltes vegades també es reuneix entre setmana. 

A Catalunya, en canvi, la fe és la teva relació amb Déu, principalment. Això converteix la fe en un requisit de convicció únicament personal, i pot dificultar que algú inciï el seu camí de fe. Tot i que entenc i valoro molt la gent que té aquesta claredat amb si mateixa, en la meva pastoral a Catalunya també intento incorporar i fer valdre la senzillesa i el sentit de comunitat que vaig experimentar a l’Índia. La intenció de fer-ho és molt fàcil  d’explicar: tant si sabem moltes coses de Crist com si no en sabem res, tots som benvinguts a l’Església perquè tots som fills de Déu. 

- I quina diries que és la principal similitud?

L’amor de la gent. Les persones estimen Déu. Moltes vegades, prediquem que Déu ens estima. Però també hem de saber veure que les persones estimen Déu i el busquen. I entre nosaltres també podem parlar la llengua de l’amor. Per exemple, la meva mare tenia por que me n’anés a un país tan llunyà, però la gent d’aquí m’ha acollit com si fos fill seu. Els diumenges són dies alegres per a mi, perquè em retrobo amb la mateixa alegria que vaig viure a l’Índia.

- Per què fer-te frare caputxí?

Realment, no t’ho sabria explicar. És una crida de Déu. Tinc un tiet que és frare caputxí, i de petit el veia amb l’hàbit. Potser ell va ser una de les inspiracions, però penso que de naturalesa soc una persona senzilla. Quan estudiava a l’escola, m’agradava simplificar les coses per poder entendre-les. La vida dels caputxins és senzilla, Sant Francesc d’Assís era una persona senzilla i va procurar veure la gent com els veia Déu: tot era bo (Gn 1). Potser Déu sabia que a una persona senzilla li aniria bé una vocació senzilla. Repeteixo: no vaig escollir de ser frare caputxí; és Déu qui m’hi va cridar.  

- Com és la rutina d’un dia normal d’un frare caputxí a Barcelona?

Em llevo a dos quarts de set del matí i a dos quarts de vuit tenim la pregària del matí (laudes). Després vaig al convent de les monges per a celebrar la missa. En tornar al convent, esmorzo i em poso a treballar. La feina pot variar. De vegades, em poso a llegir; d’altres a escriure. Hi ha dies que tenim reunions de la província i també hi participo. I estudio. Faig el doctorat en psicologia social a la Universitat de Barcelona (UB), i fent feina de la uni em passa tot el matí. A tres quarts de dues resem i a les dues dinem. En acabat, faig la migdiada. Cap a dos quarts de cinc vaig a córrer i faig una mica d’exercici. És important l’activitat física. A les tardes, a partir dos quarts de sis, rebo qui necessiti confessar-se o preparar el seu matrimoni. O qui simplement vulgui parlar amb mi. A les vuit resem i després fem meditació. A les nou sopem, i de dos quarts de deu fins a les onze em poso a llegir o a escriure una altra vegada. Hi ha excepcions, però així és un dia normal a la meva vida.   

- Ara publiques l’últim llibre de la sèrie “De viatge amb Jesús”, aquesta vegada acompanyat de l’Evangeli de sant Joan. Quina peculiaritat té aquest Evangeli respecte de la resta d’Evangelis?

Al Nou Testament hi ha quatre Evengelis canònics, és a dir, quatre Evangelis reconeguts per l’Església catòlica. Són els de Mateu, Marc, Lluc i Joan. Els primers tres són coneguts com a sinòptics, pel seu estil similar en narrar l’Evangeli. L’estructura de l’Evangeli de sant Joan és totalment diferent: mentre que els sinòptics posen èmfasi en els esdeveniments de la vida de Jesús, l’Evangeli de sant Joan es concentra més en els discursos llargs de Jesús. Als sinòptics, Jesús parla més del regne de Déu, però a sant Joan parla més de la seva unió amb el Pare. En termes de  cronologia, els sinòptics estaven escrits en moments de la persecució immediata dels primers cristians, però l’Evangeli de sant Joan, que data del 100 d.C., ja està a les portes del segle següent i presenta Jesús amb més profunditat, no des de la urgència d’una situació immediata, sinó com a fruit d’una contemplació profunda. Sense disminuir el valor dels altres Evangelis, hem de reconèixer la profunditat de l’Evangeli de sant Joan. 

- Com s’ha d’explicar l’Evangeli? Com ha de ser una bona homilia?

No hi ha una manera fixa de predicar a l’Evangeli. Dit això, és bo recordar-nos que  sense algú que estigui disposat a escoltar-lo, el missatge no té sentit. És important saber teologia. És imprescindible, fins i tot. Alhora, també és important conèixer i entendre a qui et dirigeixes: quins són els seus problemes, els seus patiments i les seves preocupacions. Sant Joan diu: “La Paraula es va fer carn” (Jn 1, 14). La Paraula de Déu s’ha d’encarnar al context dels fidels. Així doncs, el predicador ha de considerar dues realitats: què diu la Paraula de Déu i què necessita el poble de Déu.

Un suggeriment pràctic també pot ser començar l’homilia amb alguna anècdota o alguna història. Això necessita una lectura variada fora del món religiós perquè l’homilia no sigui una reproducció de les lectures que la gent acaba d’escoltar. També estic d’acord amb el que deia el difunt papa Francesc: l’homilia no ha de durar més de vuit minuts. Això necessita preparació. Cal evitar de totes totes parlar molt sense dir res. 

- I com s’ha de llegir, l’Evangeli?

La mateixa sèrie “De viatge amb Jesús” està intentant el que t’explicava. Hem de reconèixer que no és fàcil llegir l’Evangeli. De vegades, no l’entenem. D’altres vegades, ens cansa. Tot i que al Nou Testament trobem els Evangelis ordenats d’una manera –Mateu, Marc, Lluc i Joan–, la sèrie “De viatge amb Jesús” va així: Lluc, Mateu, Marc i Joan. En aquest ordre –de més “senzill” a menys “senzill”– és fàcil de tenir una experiència personal de Jesús. Si llegim un dels temes dels llibres “De viatge amb Jesús” i després llegim el passatge corresponent de l’Evangeli, entendrem què vol dir Jesús. Amb un llibre que ens hi ajudi o sense llibre, però, hem d’assimilar el que hem llegit de l’Evangeli. Això vol temps i concentració. 

- Per què és important llegir-lo?

Sant Jeroni va dir: “La ignorància de les Sagrades Escriptures és la ignorància del Crist”. Primer, és important per a conèixer Jesús. Segon, per a conèixer-te i saber què vol Déu de tu. Tots els sants ho van endevinar en la Paraula de Déu, només cal veure els exemples de sant Francesc d’Assís i de sant Ignasi de Loiola. En tercer lloc, la lectura de l’Evangeli pot definir la teva relació amb els altres. Llegir-lo és rellevant per a complir amb els aspectes verticals i horitzontals de la vida humana i espiritual. 

- La idea de començar la sèrie de “De viatge amb Jesús” neix arran de detectar alguna mancança? Els catòlics llegim poc l’Evangeli?

Sí. Un professor de teologia que vaig tenir em va dir una vegada: “llegim moltes coses sobre la Bíblia, però no llegim la Bíblia”. És veritat. Igual que quan vols resar i entres en una Església, Jesús t’espera en l’Eucaristia, Déu també t’espera a la Bíblia que tens a casa. Quan l’obres, Jesús parla amb tu. Però molts de nosaltres només tenim contacte amb la Paraula de Déu a l’hora de les lectures de la missa de diumenge i prou. Si donem importància als sagraments i a la pregària, no podem passar per alt la Paraula de Déu. Hem d’oferir eines per a revertir aquesta mancança. 

- A “De viatge amb Jesús 4” –i als tres viatges anteriors– fas servir històries de persones reals, algunes d’elles famoses, per il·lustrar els passatges de l’Evangeli. Per què?

De petit, m’agradava explicar històries. Les històries ens fan adonar que l’Evangeli no és un conjunt de conceptes platònics: cada cosa que Jesús diu té sentit a la realitat de les nostres vides. Això es fa evident en les històries. Ens podem identificar amb alguns personatges d’algunes històries i en conseqüència amb el missatge corresponent de l’Evangeli d’una manera personal. Si les històries creen interès en el lector i m’ajuden a transmetre el missatge de l’Evangeli, per què no servir-me’n?

- Ens costa relacionar l’Evangeli amb moments concrets de la nostra vida?

De vegades potser sí, però no ens n’hem de culpar. Déu n’hi do, els problemes que patim i les dificultats que travessem. Aprenent a relacionar-nos amb els Evangelis podem trobar un gran alleujament, així com més pau i confiança. 

- Com ho podem fer per a fer-lo pregària?

Aprenent i fixant-nos en els mateixos personatges dels Evangelis. Hi ha el centurió, la dona cananea que preguen pels seus fills. Hi ha el cec Bartimeu que prega: “Jesús, fill de David, compadiu-vos de mi”. Els apòstols demanen a Jesús: “Senyor, doneu-nos més fe”. És tan senzill com això. Parlar amb Jesús i demanar-li el que ens falta com ho fan els qui el tracten a l’Evangeli ja és una pregària.

- D’aquests quatre llibres n’han sortit moltes xerrades. Què és el més enriquidor que te n’emportes?

Aquesta sèrie de llibres m’ha portat un cert renom, sí. Als lectors els encanten les històries i la manera de connectar-les amb la vida quotidiana. Hi ha hagut agraïments que algunes persones m’han fet d’una manera més personal. Per exemple, un lector em va explicar que llegint el llibre havia trobat confiança quan era a l’hospital. Un lector acabat de divorciar també va trobar consol en el llibre i uns catequistes em van explicar que fan servir les històries dels llibres per ensenyar els Evangelis als nens de catequesi. El que és més important és que la gent diu que el llibre els ha fet agafar la Bíblia i llegir els Evangelis. Estic content de ser un petit instrument: he pogut acompanyar les persones en aquest procés personal cap a Déu. 

- Amb “De viatge amb Jesús” s’acaben els comentaris de l’Evangeli. Quins projectes literaris de futur tens, a partir d’ara?

De broma, vaig dir a alguns amics que havia pensat de jubilar-me d’escriure. Escriure un llibre no és fàcil i demana molta feina. Tanmateix, tinc al cap la idea d’escriure un llibre sobre “el desert”, meditant l’experiència de l’Èxode dels israelites i aplicant-la als deserts que travessem quotidianament. També m’agradaria escriure un llibre sobre els esdeveniments de postresurrecció de Jesús als Evangelis, i un altre llibre sobre el Viacrucis que mediti les estacions de la creu a través d’històries, reflexions dels sants i virtuts recomanades per l’Església catòlica. Si Déu ho vol, aquestes intencions es realitzaran.