Jordi Feixas: “No pots contemplar la vida política sense tenir present la condició religiosa de l'ésser humà”

En Jordi Feixas i Roigé (Barcelona, 1987) és professor de filosofia política a la Facultat de Filosofia de La Salle Campus Barcelona - Universitat Ramon Llull. En aquesta mateixa universitat, forma part de la Línia de Recerca FiloCultura del Grup Smart Society, on dedica les seves investigacions a la història de la filosofia política. Actualment, la seva recerca està centrada en la relació entre el règim democràtic i l’educació liberal basada en els grans llibres de la tradició occidental.

En Jordi Feixas és l’autor de La democràcia en perill. Alexis de Tocqueville i la nostra forma de vida política, un assaig de la col·lecció La Repensada. L’autor s’aventura a constatar quines tendències perilloses de la democràcia que ja va observar Tocqueville fa dos segles s’han accentuat. I quins dels contraforts democràtics, si és que en queden, han prevalgut.

La democràcia està en perill? No és un xic alarmista, això?

Ho és si ens mirem les coses humanes des d'una perspectiva moderna i progressista, segons la qual la vida política necessàriament sempre va a més i a millor. Ara bé, si ens adrecem a les coses humanes amb mirada clàssica –que en aquest aspecte també és la mirada d'Alexis de Tocqueville–, veiem que tot règim polític conté la llavor de la seva pròpia decadència. En aquest sentit, tota forma de vida política sempre està en perill. Per això Tocqueville reclamava conèixer bé la democràcia i què la caracteritza essencialment, per tal de poder contribuir a frenar-ne el declivi, en la mesura del possible. Ara bé, jo diria que aquest ha estat, precisament, el nostre descuit: hem oblidat la naturalesa de la democràcia i l'efecte que certes idees i pràctiques democràtiques tenen sobre les nostres vides, contribuint a fer-nos perdre de vista els perills inherents a aquest règim polític. Naturalment, aquest oblit és un fenomen típicament democràtic, també –cosa que ja va veure Tocqueville. El resultat és que ens trobem en un moment notablement delicat.

Quins exemples recents tenim que mostren que això és així?

A mi m'interessa molt la vida política i el pensament sobre els Estats Units d'Amèrica, la primera democràcia liberal contemporània i, com a forma primigènia d'aquest règim, un lloc immillorable per observar-ne les tendències més profundes. Al llarg de la seva història, trobem pensadors que han vist una
evolució preocupant de certs elements de la vida estatunidenca, de fenòmens que –per molt que els europeus tendim a ser crítics amb els EUA– s'han acabat repetint també al Vell Continent. Diria que la raó no és la simple imitació, fruit del gran altaveu mediàtic americà, sinó el fet que compartim essencialment un mateix règim polític i estem a mercè dels mateixos corrents de fons. Per exemple, tant en la versió americana com europea d'aquest règim observem la divisió contundent de les societats entre l'anhel d'emancipació i l'anhel d'arrelament, la pèrdua de consensos fonamentals sobre els drets o els deures dels ciutadans, el desconeixement o menyspreu d'elements morals i educatius que sostenen una vida lliure, o la pràctica de formes de fer política que contribueixen a minar elements essencials sobre els quals es recolzava la democràcia liberal. Sens dubte, també la sospita o destrucció de tradicions, costums i institucions que, no sempre pròpies del marc liberal de pensament, eren necessàries per sostenir aquest règim polític. A això cal sumar-hi que observem estats cada cop més intervencionistes en la vida de les persones i que, a canvi de seguretat i en nom de determinades agendes, progressivament ens empenyen a deixar de ser ciutadans per passar a ser una mena de persones tutoritzades. Finalment, avui dia i tant als EUA com a Europa, certs pensadors i polítics aposten per deixar enrere el món liberal democràtic. Tot
plegat té una història que es pot resseguir des dels temps de Tocqueville fins al present, i que he intentat mostrar en el llibre.

La pregunta es fa sola, però la democràcia és el millor sistema?

Pensant sobre les coses humanes amb l'ajuda dels millors pensadors, es pot arribar a la conclusió que la democràcia liberal no és el millor règim polític en termes absoluts. No ho és perquè no és la forma de vida comunitària que fomenta o realitza en cada persona la millor versió del que podria arribar a ser.
Ara bé, la mateixa filosofia política ens mostra les limitacions que la realitat de la condició humana presenta a l'hora de fer possible el que seria el millor règim polític. Llavors, aquesta conclusió ens porta a pensar que ens convé fer realitat, no el millor règim en termes absoluts, sinó el millor règim que sigui possible. I aquí em sembla que la democràcia liberal guanya força pel simple fet que totes les alternatives plantejades fins ara són pitjors.

Sigui des de la dreta o des de l'esquerra, avui dia encara diria que els rivals de la democràcia liberal ofereixen propostes que es relacionen pitjor amb la condició humana, i per tant amb el mal. O, com a mínim, pitjor de com ho va saber fer certa versió del règim liberal democràtic. No podem oblidar que, protegint la llibertat de tothom, la democràcia liberal ha estat un règim capaç d'oferir la possibilitat d'aspirar a la versió més alta i noble de la condició humana, i fer-ho sense que això demani un sacrifici general sobre les altres persones en termes del reconeixement de la seva dignitat. Dit això, no ens podem enganyar: els pilars que sostenien aquest règim estan notablement malmesos avui dia i això planteja una gran oportunitat pels seus rivals, alguns dels quals –penso en certes branques del pensament conservador que estan abandonant les seves antigues aliances– tenen molt bones raons per a la crítica.

Per què recórrer a Alexis de Tocqueville per a parlar de la democràcia al segle XXI? Per què remetre’ns a un pensador francès que parla d’allò que va veure a Amèrica fa dos segles?

Al capdavall, el món ha canviat molt. Sens dubte, el món ha canviat molt. Tot i així, crec que els filòsofs –una categoria que hauríem de reservar a molt poques persones al llarg de la història– són aquells que, en diàleg amb la seva situació o context, han sigut capaços de reflexionar sobre qüestions o problemes que tenen un caràcter fonamental i que, per tant, transcendeixen aquesta mateixa situació o context.
Amb totes les diferències històriques que puguem determinar entre els EUA del naixement de la democràcia i nosaltres, que hi són, quan Tocqueville diu que a Amèrica hi va veure alguna cosa més que Amèrica, estava apuntant precisament a això. Va saber copsar allò que era i és inherent a qualsevol règim democràtic que sigui fruit de la igualtat de condicions. Una de les coses que intento mostrar en el llibre és precisament això: elements essencials de la naturalesa de la democràcia, tal com els va copsar Tocqueville, s'han perpetuat fins als nostres dies. De fet, alguns d'ells s'han accentuat –amb tot el perill que això comporta. Per aquesta raó, Tocqueville ens pot ajudar a entendre la nostra condició millor del que nosaltres, que estem immersos en les tendències democràtiques, sovint la comprenem.

Al llibre escrius sobre la democràcia a la llum de Tocqueville, però també a la llum de molts altres autors. Per què recórrer a allò que d’altres ja han pensat abans?

Entre molts altres efectes sobre el pensament, Tocqueville ens va ensenyar que el règim democràtic tendeix a prescindir del passat i a confondre allò bo amb allò nou o innovador. Des d'aquest punt de vista, l'originalitat és un vici democràtic. A mi, l'estudi de la democràcia m'ha ensenyat que la nostra situació requereix –més que ser originals– recordar, preservar i conservar les bones idees que persones més intel·ligents que nosaltres han pensat anteriorment. A això caldria afegir que, quan es tracta de pensar les coses humanes, amb tota la complexitat que les caracteritza, no es pot desestimar cap ajuda. Dit d'una altra manera: els qui intentem viure una vida filosòfica, dedicada a la recerca del coneixement, no ens podem permetre menysprear cap bon aliat en la lluita contra la nostra pròpia ignorància. Com ens recorda Gregorio Luri en el pròleg del llibre, hem de ser elitistes en un sentit espiritual –quelcom que és
molt poc democràtic. Sortosament, abans i després dels temps de Tocqueville, pensadors de gran estatura intel·lectual han reflexionat sobre els elements democràtics que va veure l'autor francès. Més concretament, al llarg de l'època contemporània alguns n'han resseguit l'evolució i, en certs casos, els riscos de les seves derives. Sovint són autors fora del "cànon" acceptat pel pensament imperant d'avui dia. En el llibre em recolzo en alguns d'ells per pensar aquests elements i per observar com afecten la situació actual de les nostres democràcies.

Quin paper juguem els ciutadans democràtics en l’estat actual dels sistemes democràtics arreu del món?

Un paper molt diferent d'aquell que Tocqueville considerava necessari per a una democràcia. Lluny d'una ciutadania implicada en el govern dels afers comuns, que és indissociable del govern sobre un mateix, ens hem convertit en persones fonamentalment preocupades per la recerca del benestar material individual i dels més propers. Això no implica que no estiguem pendents de la vida política, però de forma general la nostra relació amb ella és la de l'expressió emotiva vehiculada a través de l'altaveu telemàtic, quelcom que no contribueix a l'autogovern individual i col·lectiu que el filòsof francès vinculava amb la idea de llibertat. Per a certs autors, aquest és un fenomen indissociable del moviment d'una modernitat filosòfica que ha consistit, fonamentalment, en l'alliberament del desig humà de qualsevol trava externa o interna que el
frenés: fos un límit provinent de la religió, de la naturalesa o de les conclusions de la racionalitat humana.
A això cal sumar-hi la creixent dependència de les persones respecte d'un estat expansiu en les seves atribucions o l'agreujament de les actituds tiràniques de l'opinió majoritària sobre determinats ciutadans –terriblement efectives gràcies a l'ajuda dels instruments tècnics del present. Soc conscient que qualsevol que digui coses com aquestes està prenent riscos importants, perquè Tocqueville ja va veure que la majoria democràtica vol, per sobre de tot, que parlin bé d'ella i no contradiguin les seves idees o maneres de fer. Tot i així, la situació és tal que cal posar sobre la taula que el paper de la ciutadania democràtica no és, avui dia, el paper que hauria de tenir. Ens cal un tipus de ciutadà diferent si la democràcia liberal vol sostenir-se. Que això sigui possible o no, és una altra qüestió.

Hi ha un vincle directe entre el moment actual de les democràcies occidentals i el moment religiós dels seus ciutadans?

Sens dubte. Tocqueville va advertir de l'error –molt vinculat a la forma democràtica de pensar– que suposava creure que l'avenç del règim democràtic implicaria deixar enrere la religió, com si això fos part del progrés de la humanitat. Tant ell com altres autors que reivindico en el llibre van entendre que la religió és un fenomen sempre present en la vida humana i que, per tant, no pots contemplar la vida política sense tenir present la condició religiosa de l'ésser humà. Per molt que intentis expulsar la vinculació de l'home amb certes qüestions que tenen a veure amb la transcendència, la religió sempre torna.
Però pot tornar amb formes molt diferents. Em sembla que aquí hi ha una de les qüestions més importants a l'hora de pensar la democràcia: Tocqueville considerà que la moral que es derivava de la religió cristiana era essencial en molts aspectes per tal de mantenir estable el règim democràtic que ell va observar en els Estats Units primerencs. Era la religió la que combatia tendències típicament democràtiques com ara
l'individualisme que aïlla les persones i els fa oblidar què és la llibertat política. La religió també permetia encarar la dificultat que les democràcies plantegen a l'hora de mirar més enllà del moment immediat, construint obres i projectes duradors. També era la religió la que establia la limitació saludable d'una
creença essencial i molt perillosa present en tot règim democràtic, segons la qual tot està justificat si és en nom del poble o de la majoria. Finalment, la religió contribuïa a l'acceptació de certes jerarquies morals i polítiques que Tocqueville considerà essencials per tal de mantenir la llibertat en una democràcia: el respecte per la llei i per certes autoritats morals i polítiques, per exemple. Així doncs, quan la filosofia a partir de la Il·lustració va iniciar el derrocament de la tradició religiosa i metafísica occidental, la nostra civilització va començar a jugar a un joc molt perillós políticament. És un joc que té a veure amb l'oblit de les diferències essencials entre les necessitats de la vida filosòfica i les necessitats de la vida política. L'oblit es va mantenir i s'ha mantingut en l'anomenada "cultura adversària", "contracultura" o en la
intel·lectualitat postmoderna dels 1960 fins ara, caracteritzades per llançar una sospita terrible i per executar un desmuntatge contundent de les formes religioses i de la moral tradicional de les democràcies de l'Occident. El resultat és un buit que, naturalment, pot ser ocupat per noves formes de religiositat. La
qüestió és que aquestes formes no limiten les tendències perilloses de la democràcia, sinó que les aguditzen perquè en són expressió. El com i el perquè passa això és una de les qüestions més importants que he intentat pensar en el llibre.

Quina influència té la manca d’espais per a la reflexió, la introspecció o la lectura reposada, sense anar gaire lluny, en les circumstàncies democràtiques actuals?

Tocqueville ja va veure que el règim democràtic anava indissociablement lligat a la velocitat de la vida, als canvis constants i a l'estima pel coneixement només en termes de la seva utilitat pràctica. O de la literatura només en termes sensacionals i d'entreteniment. Tot plegat estava relacionat amb el protagonisme monopolitzador que la recerca del benestar tenia en un règim democràtic, que a la vegada es basa en la promesa segons la qual tothom pot assolir la satisfacció dels seus desitjos materials. Per això, ja des dels inicis, les persones democràtiques no tenien temps de pensar detingudament en res i no
valoraven el treball lent i profund de la intel·ligència. Cal tenir present que, molt abans dels problemes actuals vinculats als mòbils i a les pantalles, Tocqueville ja ens va advertir que la falta d'atenció era el vici més destacat del caràcter democràtic.
Tot això tenia un impacte important en la nostra forma de vida política. Sense qualitats com la reflexió lenta i atenta que és pròpia de la filosofia, de la gran literatura o de la ciència pura, el coneixement no es pot donar –tampoc el coneixement sobre les coses polítiques que és condició de possibilitat de la
preservació del govern democràtic. Tocqueville veia un possible contrapès d'aquest problema en la participació activa dels ciutadans en el govern dels seus afers, des del nivell local fins al nacional. Aquesta implicació, especialment en els jurats populars i en la gestió de les qüestions que quedaven prop de casa, contribuiria a un cert coneixement ciutadà de les coses humanes i a un cert contrapès contra la tendència democràtica a les generalitzacions. Tot i així, tal com diu Tocqueville en la seva correspondència,
hi havia una classe de coneixement, necessari per governar, que no podia estar en mans de la majoria i que requeria el repòs, l'atenció i l'estudi que precisament la vida democràtica dificulta. Avui dia, ni tenim la implicació política dels ciutadans que demanava Tocqueville, ni els espais de reflexió pausada i concentració profunda que són condició del coneixement. Fins i tot les institucions adequades per això segon, les universitats, van quedant progressivament atrapades en la lògica democràtica de la "creació" continuada de coneixement. Segons aquesta lògica, l'activitat intel·lectual ha de tenir un retorn immediat per satisfer les exigències d'uns sistemes de qualitat que són una expressió claríssima de certs ideals democràtics: utilitat pràctica per fer el món millor, voluntat de posar-ho tot a la nostra disposició i novetat sempre renovada. Fruit d'aquests ideals democràtics, la dispersió i l'exigència constant de coses a fer han conquerit un dels últims espais que quedava per la lentitud, pel silenci, per la reflexió, per la concentració i per la conversa continguda i precisa que, gairebé sempre i en tot lloc, han estat condicions de possibilitat del coneixement genuí. Naturalment, coses com aquestes només són preocupants pels qui prenen
distància i paguen el preu d'un cert exili respecte del propi temps –perquè tota forma de vida política és molt efectiva a l'hora de fomentar les idees i els caràcters morals que la sostenen. Com sabem des dels temps de Plató, i com ens recorda Gregorio Luri en el pròleg del llibre, hi ha sempre una connexió
decisiva entre un règim polític i l'ànima dels seus ciutadans.

Té futur, la democràcia?

A dia d'avui, no tinc una resposta clara per aquesta pregunta. L'estudi fet fins ara m'ha portat, fonamentalment, a diagnosticar la situació en la qual penso que ens trobem. En el llibre he intentat mostrar que les característiques que Tocqueville va veure en la democràcia continuen presents, que els perills que
va advertir s'han accentuat i que els contraforts que podien protegir el règim liberal democràtic s'han debilitat o s'han perdut, sovint com a resultat de les pròpies tendències del règim i del pensament que l'orienta. Si aquestes tesis són correctes, això ens obliga a continuar pensant tan bé com puguem què
caracteritza un règim liberal democràtic. També a buscar pilars que puguin sostenir-lo, i fer-ho més enllà del pensament liberal modern que, tot i haver estat decisiu en la creació d'aquest règim, també sembla que està contribuint al seu declivi. El repte és immens, però els aliats de la democràcia liberal no
podem fer altra cosa que encarar-lo. Perquè, igual que va passar fa un segle, apareixeran alternatives que –sovint amb bones raons contra els defectes de la nostra forma de vida política– oferiran plantejaments que ens demanaran que sacrifiquem les llibertats imperfectes, però segures, que la democràcia liberal
va ser capaç de preservar en un determinat moment de la nostra història. Sospito que conservar-les serà una de les causes polítiques fonamentals dels temps que vindran.