Cuaderno de Hebrón

Carlos Lagarriga escriu aquest dietari de dolor i llum a l'hospital de la Vall d'Hebron mentre la seva primera dona, Cristina, estava ingressada a la unitat de pal·liatius amb un càncer sense remei, i ell mateix a la planta de digestiu del mateix centre. En aquestes anotacions descriu les pujades i baixades d'una planta a una altra amb el goter i les cigarretes, el pas angelical de les infermeres o la irrupció esquinçada i sorollosa dels gitanos a la quietud asèptica de l'hospital, com en un text de García Lorca.

També aquests fallits al dolor, gràcies a l'estranyesa per l'absurd de la vida ia un sentit de l'humor d'home culte, agut i malenconiós. Si la història del llibre és bonica, les seves pàgines encara ho són més. «Fulls que cauen d?un arbre», descriu Lagarriga. Tenen un toc poètic, una elegància emocional esglaiadora i desborden de jovial ironia, amb què fan l'autor mostri els passadissos d'urgències com els carrers a sanfermines o que respongui a la radiòloga que li pregunta si porta alguna cosa de ferro, que «la salut, per descomptat, no». És un llibre que espanta les incerteses, el desemparament i les pors a cops de mano de fe, esperança i bon humor. Ho diu la dedicatòria: «Les nostres torxes s'apaguen, però una gran llum ens espera».