|
En Pol Viñas és estudiant de filosofia, política i economia. S’ha avingut a fer un text publicat a les xarxes socials d’Albada explicant per què llegeix el Nou Testament, quina relació personal hi té i de quina manera llegir-lo pot ajudar fins i tot agnòstics o ateus. Entre els versets del Nou Testament hi trobo tot allò que en algun moment m’ha pogut semblar bé o malament, desitjable o detestable, preciós o odiós. Em passa cada cop que el llegeixo, com un bri de llum que m’il•lumina veritats. M’il•lumina allò que m’ha fet sentir culpable, el que m’ha molestat d’un amic o aquella petita cosa que m’ha fet ràbia i no m’he pogut treure del cap en tot el dia. També m’ensenya, però, per què aquell gest aparentment insignificant m’ha commogut, o per què m’he sentit tan bé fent una acció o una altra. Ja sigui per confirmar les meves intuïcions morals o per fer-me-les veure d’una altra manera, llegir el Nou Testament m’ajuda. Hi trobo tot allò que m’ha importat, m’importa o em pot arribar a importar algun dia. Trobar-me i comprendre tot això m’apropa a Déu, és clar, però també m’apropa als altres. M’apropa als altres perquè m’ajuda a entendre’ls millor i a entendre millor la meva relació amb ells. El vincle entre el sagrat i la comunitat, també sagrada, em sembla un dels tresors més preuats que tinc. Ser —o intentar ser, o voler ser— bona persona, és un gest davant Déu, però també davant les persones del teu entorn; i això val per creients i per botxins de divinitats. No dic que llegir el Nou Testament m’hagi fet millor persona perquè no sé ni si és veritat ni si em correspon a mi jutjar-ho, però m’ha ajudat més que qualsevol altra cosa a saber què significa ser-ho. És veritat que aquest alt component moral es troba a tots els grans textos, des de la Torà fins als Upanixads passant per l’Alcorà o les epopeies homèriques. Ara bé, al Nou Testament no hi ressona sols l’universal (els somnis i misèries de qualsevol ésser humà), també hi ressona el particular. I el particular, a casa nostra, fins i tot pel menys creient, és el cristianisme. No és una proposició reaccionària, ans al contrari. La preocupació per les víctimes i els desemparats, l’oposició a l’enveja, l’arrogància, l’egoisme o el poder desmesurat, l’amor al proïsme com a principi absolut…, tot això, a casa nostra, s’articula i s’imagina —en siguem o no conscients— en clau cristiana. Quin millor lloc per començar, doncs, a entendre’ns i qüestionar-nos, que la paraula de Jesús? Precisament per això, llegir-ne les pàgines m’ajuda a aclarir les intuïcions: perquè aquestes intuïcions no només es troben al Nou Testament, sinó que també sorgeixen d’allà. Perquè, d’ençà que naixem, estem en contacte (per cultura, tradició, acció i imaginari) amb les grans i petites veritats dels evangelis. Si recomano a tothom que conec que els llegeixi no és pas —només— per proselitisme, sinó perquè crec de tot cor que les escriptures poden fer servei fins i tot a l’ateu més militant, encara que se les prengui com una novel•la de ficció. Les veritats que hi ressonen van més enllà de tota creença i toquen el cor de tot el qui tingui la més minúscula voluntat de ser una bona persona. |
