En Víctor Recort és escriptor i pare de dos fills. Ha escrit aquest text per Albada, parlant de la pel·lícula “Dogma” i el llibre de l’Oriol Jara “Deu raons per creure en Déu”.
Dogma em va canviar la vida. La pel·lícula explica la història de dos àngels errants, condemnats a passar-se l’eternitat a Wisconsin, que se les empesquen per tornar al cel amb un frau de llei de l’Església catòlica que els hi conferiria indulgència plenària. La pel·lícula és per a majors de 18 anys, però jo la vaig veure tenint-ne 11, és a dir: vaig veure Dogma durant l’últim curs que faria al Sagrat Cor Vedruna, abans de fer cap als Salesians. Jo era un noiet d’escola catòlica, de família atea; però amb educació d’escola catòlica. Sabia qui eren i com es deien els dotze apòstols —a Dogma, hi surt el tretzè—, sabia què va passar al Gòlgota —a Dogma, aquest és el nom d’un dimoni de femta—. Era l’espectador perfecte, per veure una pel·lícula esbojarrada on els referents que se’m feien a mans de dues hores setmanals en dues hores setmanals, entraven en fase disruptiva, d’astracanada.
Dogma és una comèdia, però el seu discurs no és descregut. Kevin Smith, el seu director, va rodar-la per celebrar la seva fe, precisament, a la seva. En paraules del cineasta durant la promoció de la pel·lícula: “Crec en Déu, però m’agradaria fotre un clau abans del matrimoni”. Smith té molts seguidors ateus, però ell no n’és un. En tot cas, és un mal catòlic. Com Kanye, com Kase O: “No es por Dios, es por el monopolio del petróleo; Dios no tiene odio, coño”. No sé si aquesta definició —mal catòlic— és un etiquetatge que m’escaigui, però sí que n’és un amb què, d’un temps ençà, m’hi sento en aliança. Va ser per això que m’hi vaig acostar, a 10 raons per creure en Déu d’Oriol Jara. Ell, com Smith, també es guanya les garrofes escrivint comèdia. Ell, com Smith, també ha entès que la fe i l’actitud punk ja no és que es puguin conciliar, sinó que creure en Déu avui és, per se, un gest eminentment radical.
No us n’explicaré pas les 10 —llegiu-vos-el, si us plau—, però una de les raons que Jara enarbola en aquest opuscle, per creure en Déu, és la ciència. “No vull creure en Déu”, cita l’Oriol al Nobel de Medicina George Wald, “per això escullo creure el que és científicament impossible, que la vida va sorgir espontàniament per atzar”. Creure que som aquí per xamba és una presumpció molt estesa, però no és una que ara mateix em faci servei. Ha d’haver-hi un motiu, també perquè jo estigui escrivint això, i tu llegint-ho. No mirar de cercar aquest motiu, i potser fins i tot trobar-ho, és una intempèrie que no puc permetre’m. Entre la fortuïtat i la fe, ¿tu què escolliries? Jo tinc clar el que escolliria la meva àvia. Els fills de pares divorciats molt sovint, i amb el temps, tendim a emmirallar-nos en els avis que ens van procurar cures. És allà, on hi trobem estructura, consistència, inspiració.
Escriure en català em connecta amb el meu avi. Creure en Déu, ho fa amb la meva àvia. L’etimologia encara funciona: «religió», del llatí «religare», significa «relligar», «vincular». La meva àvia creu en Déu, però l’alzheimer li ha manllevat la possibilitat de resar, de comunicar-s’hi. A Dogma, Ben Affleck li explica a Linda Fiorentino que ell encara mirava de parlar amb Déu, però li feia l’efecte que Déu havia deixat d’escoltar. Amb la meva àvia, passa el contrari: a l’altra banda de la línia, encara deu haver-hi algú eternament disponible. Quan, de marrec, passava els estius amb ella, i els pares eren a tres quarts d’hora en cotxe, cada nit els trucàvem des d’una cabina telefònica. La meva àvia m’agafava en braços per fer-me arribar al telèfon, i jo parlava pels descosits mentres el compte enrere de minuts avançava inexorable. No puc deslliurar-me’n d’aquella sensació, perquè hi visc instal·lat: sento les monedes caure ranura endins, sento la trucada donant-hi to; sento que només hi he de parlar, si mai ho necessito; que tinc la sort de poder fer-ho. I aquells braços forts.
Crec que Déu perquè m’hi he passat anys, entre els braços de la meva àvia.
Els llibres d’Albada inspiren els seus lectors. Si tens ganes d’escriure un text com el d’en Víctor Recort, envia’l a: info@editorialalbada.com
