Un llibre per aprendre a entomar la vida amb serenitat i alegria. Carlos Lagarriga escriu aquest dietari de dolor i llum a l’hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona mentre hi tenia la seva primera dona, la Cristina, a la unitat de pal∙liatius, amb un càncer sense remei. Alhora, ell mateix estava ingressat a la planta de digestiu.

En aquestes anotacions descriu les pujades i baixades d’una planta a l’altra amb el degotador i els cigarrets, el pas angelical de les infermeres o la irrupció destralera i sorollosa dels gitanos en la quietud asèptica de l’hospital. També les seves fintes al dolor, gràcies a la seva estranyesa per l’absurditat de la vida i a un sentit de l’humor d’home culte, agut i malenconiós.

La història del llibre és bonica. Les seves pàgines encara ho són més. «Fulles que cauen d’un arbre», diu Lagarriga. Tenen un toc poètic, una elegància emocional colpidora i vessen d’ironia jovial, que fan que l’autor vegi els passadissos d’urgències com els carrers dels sanfermines o que respongui a la radiòloga que li demana si porta res de ferro, que «la salut, per descomptat, no».

És un llibre que, en un tres i no res, espanta la incertesa, la desemparança i les pors a manotades de fe d’esperança i de bon humor perquè, com diu la dedicatòria, «Les nostres torxes s’apaguen, però una gran llum ens espera».